Sobre la gestió de la informació de l'estat sobre el ciutadà per combatre el mal.
Vaig llegir a The Guardian que la policia britànica ha creat un registre secret on s'inclouen les dades de qualsevol persona que exerceixi el seu dret a manifestar-se amb l'objectiu de combatre un terme que ultimament s'han inventat els cossos policials: extermisme intern. There is no official or legal definition of the term.
De manera que els oficials proven de definir-ho com els individus o grups "that carry out criminal acts of direct action in furtherance of a campaign. These people and activities usually seek to prevent something from happening or to change legislation or domestic policy, but attempt to do so outside of the normal democratic process."
El National Public Order Intelligence Unit (NPOIU) és essencialment una gigantesca base de dades -noms, fotografies, descripcions, pseudònims - sobre grups d'activistes i manifestats, amb el propòsit d'agrupar i analitzar informació relativa a activitats criminals al Regne Unit que suposen una amaenaça a l'ordre public.
I és que, "Just because you have no criminal record does not mean that you are not of interest to the police," diu el coordinador nacional de l'Associació d'oficials de policia. "Everyone who has got a criminal record did not have one once."
Per si les mosques. Tot manifestant que no es queda a casa veient la tele és sospitós.
Sílvia Plana Subirana
Antes de empezar a divagar sobre la moralidad de la pérdida de intimidad dentro de la sociedad, me gustaría definir que, para mi, las novelas de Larsson se basan en una ficción un tanto extremista para cuestionar la perfección de la considerada una de las “mejores sociedades democráticas”.
Este cuestionamiento sirve, a la vez, para oponer la naturaleza humana al orden social establecido. Existe un abismo entre moral y ley, entre la responsabilidad personal frente al mal y la represión necesaria del mal por parte del estado para eliminarlo. Larsson consigue que sus lectores opten por y anhelen la venganza de Lisbeth, dejando de confiar así en la clase política dirigente. Están a favor de la venganza y en contra de la ley. Éste es el poder de atracción de la enigmática Lisbeth Salander.
Lo que también nos muestra Stiej Larsson es que la venganza es algo inherente al ser humano, así como también del estado. Aún así, a título personal, me gustaría remarcar que la debilidad moral del estado es evidente, que no cuenta con suficientes mecanismos para luchar contra el mal, y es que no debemos que olvidar que aquellos que conforman el estado son políticos y funcionarios, es decir, personas. El estado como institución no es más que una apariencia, ya que aquellos que lo mantienen son los seres humanos, corruptos y vengativos, como Lisbeth.
El autor de Millenium propone un avance del poder des estado sobre el derecho a la intimidad personal, un derecho fundamental, en defensa de esta misma intimidad. Es decir, que su propuesta se basa en la contradicción de vulnerar la intimidad en beneficio de ella misma. Es decir, que todo el mundo se convierte en sospechoso de antemano: “No has echo ningún delito, pero seguro que en algún momento lo harás”. Además, ¿estaría la gente dispuesta a perder su intimidad en beneficio común?, ¿cuál sería el beneficio real?. Porque no debemos olvidar que aquellos que hacen el mal normalmente son los más hábiles para esconderlo.
Pero esta no es la única problemática que se crea. A la hora de decidir quién va a gestionar esa información íntima y personal para usarla en beneficio de sus derechos y de los más débiles, la respuesta sólo podría ser un ente público, imparcial, sin intereses privados y, sobretodo, honesto. La primera respuesta que nos vendría a todos a la cabeza sería: el estado. Pero, ¿quién nos asegura que el estado va a gestionar correctamente esta información? Porque no debemos olvidar que, como ya he mencionado, el estado está formado por personas. Según la propuesta de Larsson, ¿van a gestionar ellos mismos su propia información íntima?. Lo que se destila de todo esto es que este nuevo modelo se ve muy vulnerable a la corrupción.
Como conclusión, parece que Stiej Larsson propone una utopía de sociedad transparente partiendo de un cambio en la moral, lo que conllevaría una nueva política, una nueva policía y un nuevo periodismo. Propone cambiar el sistema de valores incrementando la presión del estado sobre los ciudadanos, aunque creo que de este modo no se conseguirá una sociedad más honrada ni mucho menos mejor. Y es que no tenemos que olvidar que el ser humano es “animal”, no se puede racionalizar ni socializar su esencia. Como dijo Hobbes, “el hombre es un lobo para el hombre”. Y yo, como mínimo, no estoy dispuesta a dejar mi intimidad y mi vida en manos de un lobo.
Víctor Albadalejo i Jové
De si jo em sento controlat com a individu aparentment inofensiu i de com veig aquest control global, que constato que existeix, com a intent d’abarcar allò inabarcable:
La llei mateixa és en si un mecanisme invasiu de control ja utòpic, no cal anar a Orwell i el seu anti-. El percentatge de control és l’excepció, la selva segueix imposant-se.
Em comentava un amic l’altre dia que el cantant Albert Pla ens va fer saber en una entrevista que el primer que diria als seus fills és: amagueu-vos! Venia a explicar després que en aquesta vida, si hom vol existir més que tangencialment; ha de burlar la llei més d’una vegada.
Tan asfixiant és? Estic escrivint a internet i necessito una I.P. El meu navegador, Google Chrome, un portent de velocitat, ha pensat que puc visitar llocs sense deixar rastre; i ha habilitat un mode anormal anomenat ‘incògnit’. O sia, que tothom és conegut, normalment. Tan asfixiant? Algú s’ho pensa, abans de baixar-se l’últim de Sabina, més que no pas fa 10 anys, on Sabina probablement també estava traient l’últim; fos cas que algun/una policia piqués a la porta.
Doncs no ho fem, vegem una vida una miqueta més descafeïnada. Res de porno, res de descàrregues il.legals, res de marihuana, evidentment; evidentment, res de comentaris als webs censurant tal o qual polític amb to propi de natural indignació…Agafo el metro per anar a la universitat. A l’andana hi ha càmeres, i als vagons (encara que no sé on concretament). El Víctor a qui de petitet varen robar el primer mòbil uns –diem-ho- gitanos al pas per l’estació de La Pau (paradoxa subratllada) ho agrairia. El robatori és una tècnica de redistribució de riquesa molt freqüentat a la perifèria d’on sempre marxo. I ara que no em robaran perquè sóc jove i vaig més aviat justet, m’agrada que algú em pugui saber les hores? No. Hosti, i si un dia vull desaparèixer?
Com a ciutadà que pocs delictes cometria perquè ja estic acostumat al passament, pateixo aquí un acomodament de què hauria renegat als 18; quan em revoltava contra la seguretat que el nen vol i contra la previsiblement augmentada seguretat que un adult desitjaria. Lluny de mi, deia, la comissaria que en altres temps hagués preferit a peu de carrer.
No és petit el que es planteja aquí. Acceptar la presència d’un àrbitre en aquestes circumstàncies, sense entrar encara a jutjar el mètode, duu implícit consentir el partit. Si accepto el control, accepto la propietat privada, accepto l’autoritat superior i armada, i accepto el càstig a un culpable que ho és per raons que potser caldria disseccionar (i qui saps si, la culpa aleshores s’escamparia inacabablement, com una nebulosa paralitzant). Però ho faig.
Segona part. Accepto el contracte social, i el vot majoritari decidirà. Uns senyors que ni jo ni ningú altre ha escollit directament – i això és important- per a tal comesa, i que, estirant el cabdell Larsson, possiblement siguin –alguns d’ells- encara menys fiables que els actuals propietaris d’aquell Nokia ‘prestat’, s’ocupen d’afers determinants de la vida dels meus congèneres.
Alguns congèneres estan –raons a banda- objectivament necessitats de tutelatge. El seu camí és fosc. Molts no creiem necessitar-ne, per tant la invasió en alguns aspectes es justifica apel.lant a la llibertat que en la seguretat existeix (abans mencionada). Es fa un bé, una ajuda objectiva i que també objectivament perpetua el sistema, posant pedaços a les escletxes en previsió.
Jo estic esgarrifat de pensar que el meu vot refrenda els tutors excepcionals tocats de l’ala que malatendran gent problemàtica que ves a saber si ho és perquè l’estat no ha fotut mà en altres llocs per solucionar-ho abans. Per tant, el primer impuls seria, perquè això no passi, que no n’hi hagin, i de pas que tot peti perquè es destapin els errors. (crec que ja Pla deia que els catalans no volem o no sabem tenir estat).
En la segona reflexió, introdueixo la idea que si altres ho haguessin fet petar tot, potser jo no existiria. I com que el mal menor és un dels déus contemporanis – amb Churchill de profeta quan deia allò del less bad- i a la meva escola religiosa em van ensenyar que les altres utopies – no la llei- en clara tautologia, utopies són, em prostro esgotat davant el déu i segueixo amb la vista la trajectòria del guant de fabricació sueca llençat per la Sílvia. Cal transparènciaaa...
Havia escrit un llarg paràgraf aquí, però m’he adonat que es pot sintetitzar en: si decidim que ens manin, ens hem d’implicar molt, molt perquè el control sigui immaculat, i només l’imprescindible. Com?
Oriol Bosch Noguer
--> Big Brother!
És evident que estem tendint a un control cada vegada més fort i a una intimitat i ‘llibertat’ cada cop més dèbil. Manen les estadístiques. M’explico. Si posant 300 radars i limitant la velocitat a 50 les estadístiques milloren, el resultat és més que satisfactori, és un èxit. Càmeres de vídeo vigilància...Si en posem a casa nostra i als comerços per estar més segurs i evitar robatoris/furts o si més no enxampar als culpables, per què no utilitzar la mateixa lògica al transport públic, al carrer i a tot arreu? Si l’Estat gestiona informació personal dels ciutadans i amb això aconsegueixen detenir a assassins potencials o a algun terrorista despistat, per què no fer-ho?
És moral? Sí. És agradable? No. El control d’informacions íntimes dels ciutadans és una mesura autoritària i un pèl exagerada, però també eficaç ja que pot donar bons resultats de cara a ‘combatre el mal’ i a evitar l’escapisme dels delinqüents. Sobre evitar els delinqüents potencials ja és més conflictiu, ja que haurien d’acumular molta informació i l’accés a aquesta seria difícil, encara que sigui per falta de personal dedicat a observar i investigar els ciutadans un a un.
Podríem parlar de Dolly. Agafem un ciutadà modèlic, que compleix les lleis a la perfecció i és un santet. N’extreiem aquests valors i fumiguem a tota la societat perquè s’ empapar d’aquests, que quedin inculcats. Ja tenim moltes ovelles. A més ens armem de moltes i bones mesures coactives penals, l’ajuda dels mitjans de comunicació. El problema és que alguna ovella ens pot sortir esguerrada, que vagi a la seva, a contracorrent i a més s’endugui amb ella a més ovelletes. Una manera d’evitar-ho podria ser controlar la informació íntima i personal per fer el sistema més eficient.
