Exercici 1. Reflexió sobre la moralitat del que fa Lisbeth Salander al seu tutor

La Lisbeth Salander de l'adaptació cinematogràfica, *Noomi Rapace. Posa més aviat compungida o turmentada. Faccions felines, el cabell tapa un ull com si fos una emo, tan de moda, però la seva estètica s'adiu més als cànons punks i gòtics.Mitja cara visible, l'altra meitat fosca. Ressonàncies de Jeckill & Hyde.

*(El pare de l'actriu era un cantaor de flamenc!)

Víctor Albadalejo Jové:

Estem davant d'un cas de venjança que pot semblar simpàtic per la càrrega moralitzant que comporta el mètode que Lisbeth utilitza. Ara, l'acció no té perquè ser moralment acceptable per molt moralitzant que sigui la seva finalitat. He hagut de consultar la paraula 'moral' a un parell de diccionaris. D'entrada, hauria dit que no, que no és moral, i ho hauria dit per la meva concepció de moral. Per mi, aquest terme és essencialment religiós en origen, i ho segueix sent en el seu desenvolupament històric. Es tractaria, doncs, de l'adequació del mètode de Salander a la doctrina. No hi ha resposta més tancada, aleshores. És moral l'avortament? Per qui es guii pel fil històric de la moral amb una certa coherència, no, i punt. 'Poseu l'altra galta'. I el mètode emprat és una mica bèstia com per respondre únicament a voluntats pedagògiques.

Però la nostra acció pot canviar el sentit d'una paraula. O, millor, podem manllevar una paraula ancorada per posar-la al servei del nostra criteri, potser pervertint-la (de perversió va la cosa, no?). Li direm moral a partir d'ara a allò que trobem bé, i immoral a allò que trobem malament; el nostre judici proveirà. Bé que deurien existir impressions abans que el mastodont eclesiàstic vingués a assentar càtedra.

Vaig començar a parlar sobre el tema abans de pensar-hi, amb una amiga del grup al ferrocarril. (Per cert, que l'amiga s'ha tenyit corporativament...Major dedicació no la trobareu).

La conversa ens va dur a parlar de justícia. Hi ha qui ha volgut veure en la trilogia larssoniana una acerada crítica al sistema nòrdic. Paradigma institucional de la higiene democràtica i el progrés per molts, es presenta aquí com un pantà pestil.lent de corrupció i mals usos del poder. La protagonista, desconfiada, decideix prendre's la justícia per la seva mà. Veig el càstig com una llei del talió simbòlica, metàforica, i per tant, descafeïnada: empremta exterior per emprenta interior.

Aquesta noia, la Lisbeth Salander, ha exercit una venjança molt personal. No tenia cap dret a envair la pell d'algú, però vés a saber si el dret l'hagués emparada d'haver-hi recorregut; segurament no. Si per principis no creiem en la justícia estatal (continuarà)

Coda: Hi ha hagut barbacoa a casa. Ara cau la nit, però les torrades amb all em fan inassequible a qualsevol Tepes que es volgués fer un bloody mary a costa de la meva salut. A més a més, els hemofílics - dedueixo- deuen ser un blanc més fàcil. Salut!

Andrea Ruiz Rull:

D’alguna manera a tothom els cau bé la Lisbeth Salander, convertida en una heroïna solitària (i molt individualista) que és tan antisocial com moral. Una moral pròpia, una idea particular i personal de justícia a la què s’atenen tots els seus actes. Lawrence Kohlberg parlava del nivell postconvencional de desenvolupament moral on, superats els nivells preconvencional i convencional -que premien la obediència i la cerca d’acceptació en el grup-, la moral és una creació personal i pròpia que pot trascendir les obligacions legals.

Per la Lisbeth, la justícia no serà mai de fiar i mai farà honor al seu nom. Personalment, trobo que el seu acte de venjança no és desmesurat i que castiga el seu agressor sexual de per vida, amb una pena que resulta justament eficaç. Em ve al cap el cas del segon violador de l’Eixample, Alejandro Martínez Singul, que ha tornat a reincidir desde que va sortir de la presó el 2007, on havia passat 16 anys per una desena de violacions. Un any i esqueix a la presó per cada violació contra una dona? No em sembla ni just ni eficaç.

D’una persona a qui les autoritats han maltractat des de ben petita, n’és d’esperar que es prengui la justícia per la seva mà. Així va ser en les petites comunitats preagràries abans que sorgissin lleis i sistemes jurídics. Ara és l’Estat qui s’adjudica la potestat repressora i disciplinaria, en raó de l’ordre social al que tots estem doblegats. La moral i la justícia venen dictades per lleis i sancions i, en el sistema jurídic continental sobretot, tots els casos venen a ser iguals i sense particularitat pel que fa a la pena consequent.

Em comentava una dona que a qualsevol víctima d’una agressió sexual li agradaria fer el què va fer la Lisbeth.

Silvia Plana i Subirana:

La Lisbeth Salander “feia pinta de sortir d’una orgia d’una setmana en companyia d’una banda de heavy metal” (45). Així descriu Stieg Larsson a la protagonista en el llibre Els homes que no estimaves les dones. Es aracteritza per un aspecte rebel, fora del comú: pàl·lida, molt prima, nombrosos pírcings i tatuatges i una vestimenta extravagant i discordant amb els cànons actuals.

A aquest aspecte físic particular cal sumar-hi que provenia d’una família amb problemes, fet pel qual des dels dotze anys havia estat tutelada pels serveis socials i psiquiàtrics. “En resum, la Lisbeth Salander era d’allò més complicada de tractar” (176). Durant la seva adolescència va ser detinguda en quatre ocasions per problemes amb l’alcohol i les drogues. “El seu dossier estava farcit de termes com ara ” (178).

El problema que em disposo a tractar comença quan el seu nou tutor, Bjurman, s’aprofita d’ella, amenaçant-la en no donar-li diners si no satisfà els seus desitjos sexuals: “Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu. Si causes problemes, et puc tancar en una institució la resta de la teva vida. T’agradaria això?”. L’advocat, va continuar les seves amenaces: “No crec que sigui una bona idea que expliquis a ningú els nostres jocs. Pensa-hi… qui et creuria? Aquest documents afirmen que ets non compos mentis, és a dir: mentalment incompetent. Seria la teva paraula contra la meva. Quina creus que tindria més credibilitat?” (246). És a dir, que en aquest moment la Lisbeth Salander es trobava en una disjuntiva perquè no confiava en denunciar si de totes maneres no s’havien de creure les seves paraules, ja que per a ella, que tenia un coneixement precari de la llei, no tenia confiança en la policia: “Per a ella, la policia era una força hostil que al llarg dels anys l’havia anat detenint o humiliant” (251).

La segona violació va tenir lloc de manera molt més salvatge. “Li va clavar un mastegot […] la va subjectar per l’espatlla i la va llençar sobre el llit. […] Aleshores va sentir un dolor lacerant quan ell li va introduir alguna cosa pel cul” (275). Aquesta demencial violència li va provocar dolors físics i psicològics durant molt temps. Per fortuna, havia gravat l’escena mitjançant una càmera oculta. I aleshores es va disposar a venjar-se.

La Lisbeth Salander va prendre’s la justícia per la seva pròpia mà. “Li va encastar la porra elèctrica a l’aixella esquerra per disparar-li 75.000 volts. Quan les cames de l’advocat van començar a fer figa, ella el va agafar i va fer servir totes les seves forces per empenye’l cap al llit” (281). Després de lligar-lo i infringir-li les mateixes denigracions i agressions que ella havia patit dies abans, va obligar-lo a mirar el DVD que contenia les imatges gravades: “En aquest vídeo surts violant una noia de 24 anys psíquicament discapacitada de la qual ets el tutor legal […] Tothom que vegi aquest vídeo que no ets simplement un pervertit, sinó també un sádic desequilibrat” (285).

Després de tot això, li va exposar les condicions necessàries perquè aquest vídeo no sortís a la llum. Li va demanar ser la única persona amb accés al seu compte corrent, que no es posés mai més en contacte amb ella, que lliurés un informe positiu anual a la Comissió d’Assumptes Tutleras i que, passat un temps, iniciés els tràmits al tribunal de primera instància perquè es revoqués la seva declaració d’incapacitació.

És a dir, que la Lisbeth es va servir d’haver patit un atac brutal per aconseguir allò que més anhelava: deixar de dependre dels serveis socials suecs i no haver de tenir un tutor per sempre que es fes càrrec de la seva vida.

A l’hora de qüestionar la moralitat d’aquesta acció, cal tenir en compte que ella prové d’un ambient desestructurat, que ha patit nombrosos atacs físics i sexuals al llarg de la seva vida, que no ha tingut mai una educació adecuada. Si bé és cert que podria haver denunciat el tutor la primera vegada, també ho és que seria la paraula d’una dement contra la d’un advocat de prestigi, que ella ja no tenia fe en els cossos de seguretat i que, per tant, era més lògic prendre’s la justícia pel seu compte i així aconseguir el seu objectiu de ser independent.

Bjurman va resultar ser un pervertit malvat que s’aprofitava de les debilitats de la Lisbeth per treure’n profit sexual, de manera que és moral que la noia es defensés i intentés que no es repetís més. Per tots és ben sabut que la justícia té nombrosos buits i que a vegades no l’encerta, i si això se li suma la poca fe que la Salander hi té i el rencor que deixa unes violacions com les sofertes, es comprèn absolutament i, fins i tot es pot considerar moral, la venjança.

LARSSON, Stieg. Els homes que no estimaven les dones. Barcelona: Columna, 2009.

Oriol Bosch Noguer

La venganza es algo natural relativo a los instintos del ser humano. Algo más antiguo que la vida misma, pues ya en el Génesis es un importante leitmotiv y la relación causa-efecto entre pecado y castigo es por lo menos perfecta.

El Estado de derecho es el Dios contemporáneo por excelencia, el árbitro y castigador de pecados. El vengador más o menos eficaz y justo.

El malhechor actúa y la Justicia reaccionará, mientras la víctima espera posando la otra mejilla. Sin embargo, hay casos en que la víctima quiere un ojo y un diente del cazador. Desea cazarlo. Éste es el caso de Lisbeth Salander, nuestra querida antihéroe -si bien Blomkvist sería el típico héroe-.

Ella es una joven arisca e individualista, con un pasado tormentoso, talento innato e ideas claras. Ella hace el mal a menudo, pero a fin de bien o por lo menos justificadamente. Sino, la justificamos nosotros, porque es la dulce Lisbeth, la que sin pizca alguna de dulzura puede resultar extrañamente empalagosa y peligrosamente cariñosa. Atractiva, misteriosa, libre y carismática. Podría considerarse “el buen mal”, la seducción del enorme potencial del “con un par”.

El tutor de Salander, Nils Bjurman, encuentra en Lisbeth el blanco perfecto para cometer impunemente sus vómitos gramaticales y sus salvajes actos; para gozar con su enfermizo sadismo. Él controla su dinero y su “libertad”, así que pasa a ser su putita. Las prostitutas le desagradan, no es suficiente satisfacer sus locas fantasías con “actrices”. Quiere que sea real.

Se aprovecha vilmente de Lisbeth y la viola de manera absolutamente macabra. La desazón y crueldad de las violaciones son vengadas por la joven que -por sorpresa de Bjurman-, no es una perturbada indefensa. Contraataca, lo tortura violándolo y tatuando su cuerpo con la cruda realidad. Además, la lista Lisbeth se cubre las espaldas con la amenaza de publicar el vídeo de la violación por parte del ahora violado. Así, sacia su sed de venganza y consigue su libertad, aunque sobre todo, adquiere la mejor justicia posible por su mano.

La venganza de Lisbeth es cruda y perfecta. Castiga al pecador. ¿Es moral? Sí. El problema no es si es moral o no. El problema radica en la propia venganza, que engendra más venganza.

Expongo el siguiente esquema:

--> X

--> X+Y

--> XXYY

Bjurman comete la atrocidad “X” y Lisbeth se venga duramente: “X+Y”. Deja al abogado muerto en vida, lo reduce a cenizas. La vida de éste deja de tener sentido más allá de idear un plan para matar a su verdugo. La justicia no castigará a Lisbeth, pues más culpable es él, y así lo demuestra el vídeo. Le queda el "XXYY", la muerte de Salander como única satisfacción terrenal.

¿Moral? Por supuesto. El cerdo sádico violador se lo merece. Aún puede dar gracias que el vídeo no sea publicado.