Exercici 2. ¿Hay más violencia de género, se denuncia más o se rebelan más las mujeres contra la violencia estructural?

Sílvia Plana i Subirana

Desde hace unos años, todos escuchamos hablar del atroz fenómeno conocido como “violencia de género”. Los medios nos bombardean con noticias sin un final feliz y las autoridades con sondeos y estadísticas que demuestran un aumento de las denuncias de mujeres maltratadas, así como también las asesinadas por sus parejas.

Decir que actualmente ha habido un aumento de la violencia contra las mujeres, no sería, a mi parecer, cierto. Lo que sí que ha tenido lugar es una mayor difusión de la problemática social, una mayor concienciación de los ciudadanos así como de las propias víctimas. Es decir, que el fenómeno se ha hecho más visible a causa de su mayor difusión gubernamental y mediática, lo que ha aumentado el valor de las agredidas para poner una denuncia. Al haber un mayor número de denuncias contra maltratadores, mayor es también la visibilidad del problema. Aumentan las cifras sobre este tema, de modo que también se hace más visible a nivel social. Es un pez que se muerde la cola.

A esto se le debe sumar los cambios a nivel jerárquico dentro de los núcleos familiares y conyugales. La mujer ya no es sólo una pobre alma indefensa, sino un ser tan capaz de trabajar, ordenar y subsistir como el hombre, cada vez es menor la dependencia del sexo femenino hacia el otro. Esta independencia al alza ha podido provocar, en parte, una reacción agresiva por parte de algunos hombres con un elevado ego machista, lo que, a su vez, podría haber desencadenado más violencia doméstica.

Es decir, según mi opinión, no es que la sociedad se haya vuelto más violenta, sino que las mujeres reclaman más derechos, a pesar de la voluntad de algunos hombres, y además tienen más valor para denunciar, empujadas, en parte, por un clima social, gubernamental y mediático a su favor.

Víctor Albadalejo Jové

Que la societat espanyola fins fa poc ha estat patriarcal, em sembla incontrovertible. Durant molt de temps, les dones han hagut de sacrificar les seves visions i amotllar-se a un model on eren un apèndix que havia de ser poc pensant i preferiblement diligent en la monotonia.

No crec que la violència es pugui dir de gènere si aquest terme evoca el caràcter genètic de la qüestió. L’educació és clau; l’educació i el context; això torna els homes uns incontrolats. I és igualment clau per les dones. Ens trobem que moltes d’elles, en un càlcul de pors i satisfaccions o en un no donar més de si – estretor de mires- s’avenen a fer encara més fort el jou. Homes maleducats; molts. Dones no educades, unes quantes, també. Així s’ha anat reproduint el bucle, a la sinistra llum de l’economia i l’història, i el que sí que es dóna és la violència contra els febles. En aquest cas, el cas de la nostra tradició, el feble no tenia recursos, educació, i era dona.

No totes les dones són igual de lliures, no totes són tan insubmisses. Però en l’actualitat, tot encorsetament de relacions està cridat a desaparèixer en una societat amb tants inputs. La dona ha esdevingut potencialment més lliure, i amb la seva llibertat, li ha arribat el moment de decidir el seu grau de submissió.

I han rebentat les costures, algunes d’elles. Acostumen a ser de ciutat, relativament ben posicionades, amb estudis…Amb vivències. Si els homes volen aparellar-se, les hauran de tractar bé. Són ells els que ara han de patir per la seva supervivència o perpetuació. Diuen que la revolució de les dones és la única que triomfarà És possible. Els homes que miren enrere i, conservadorament, esperen plat a taula a pesar de la indelicadesa han esdevingut, per pressió social, per canvi d’estat de les coses, el bàndol feble.

D’aquesta manera, no m’estranyaria que hi hagués més violència. Però, si se’m permet, el diagnòstic d’aquesta és molt més positiu. És la violència contra qui vol sortir de la gàbia, enlloc d’aquella practicada contra la que posa l’altra galta. Diu una amiga: Abans les pegaven per tontes, ara les peguen per llestes. La por descol.loca molts homes, que es resisteixen a veure enfonsat un sistema que els deixava massa marge i que no desapareixerà fàcilment.

No passem per alt que aquella violència ha quallat fons, i que pot haver-se vist enfortida per l’acció dels immigrants, perquè, en unes condicions econòmiques i sociològiques no gaire llunyanes a com nosaltres estàvem fa un temps, es pot reproduir el patró.

Ignoro el paper que ha tingut el govern en què es giri la truita, i sí que reconec el del professorat i la joventut com a motor de canvi.

Més violència? Com a molt, la mateixa. Es rebel.len més, això sí.

Dialècticament, l’antítesi, el greix de tants anys, està essent vençut. (físicament també: ara molts van al gimnàs). És qüestió de temps. Civilització o barbàrie.

Coda: Quan anava a penjar l'article, volia posar víctor albadalejo. Veient com signava la Sílvia, he afegit el Jové. Ai me mare, com me l'estimo.

Andrea Ruiz Rull

Les estadístiques de denuncies per violència per raó de sexe, llegim, augmenten (400 denunciesdiàries per part de dones el 2008 a l’estat) i és bona senyal, crec que és significant de que elles prenen més consciència del seu paper en el maltractament i que, tot i la difícil situació familiar i psicològica en la què es troben, entenen que són elles qui han de reaccionar. Però el número d’agressions i assassinats continua in crescendo (121 morts a l’estat espanyol el 2008, 90 eren dones) i descendeix l’edat d’agressors i víctimes.

“És que elles van provocant. Tu veus que nosaltres anem pel carrer amb roba ajustada i remenant el cul?”, em deien uns companys de treball davant la meva expressió de fàstic en escoltar la sevaenèssima conversa lasciva al voltant de les clientes.

Davant d’aquest panorama, crec que les diferències de sexe, el masclisme i la situació d’inferioritat de la dona en molts ambients de la societat actual venen marcats, precisament, per la mateixa societat i els cànons que, de tan immersos i publicitats, ja no ens qüestionem. Llegeixo que als països europeus amb un índex més alt de desenvolupament és on més casos de violència sexista hi ha. Això sembla que ens hagi de sobtar, ja que pensem que és a indrets amb menys recursos, amb menys llibertat o possibilitats d’informació i formació, on trobem els clàssics ‘la maté porque era mía’ i la supeditació de la dona a un món que encara és dirigit per l’home.

Però de fet, penso, els cànons són els mateixos aquí disfressats de modernitat. La dona que pinten les botigues de roba, els anuncis i les revistes d’estil i cabell i moda i adolescents, és una dona que té la obligació (social) de ser atractiva al cànon dels homes. Un cànon que d’altra banda és artificial, però això ja és un altre tema – estic pensant en els cànons antics de bellesa, aquell al que només podien atendre’s les dones de classe alta, i en l’ús de la famosa manipulació fotogràfica per establir el model actual al que només hi poden accedir les que tenen peles per cosmètics i cremes i operacions i les que s’imposen la força de voluntat de seguir dietes -. Les noies d’avui, generalitzo, sucumbeixen encara d’una manera o altra als imperatius d’ésser atractiva i sensual, dòcil i servicial.

Crec que cal repensar completa ment els estereotips i rols que encara fan mal en el dia a dia. Vull pensar que les noves generacions creixen més igualitàries, deixant enrere la separació de rols que van viure avis i avies i encara pares i mares, però temo que encara queda camí per recórrer. Si els agressors i les víctimes són encara més joves que abans, quelcom està fallant en l’educació i els valors. Encara es palpa que ell és qui ha de ser el fort, el possessiu, el mascle dominant. La dinàmica al voltant de la relació home i dona ha de seguir canviant i penso que és ella qui ha de fer veure la seva insubmissió a ell. Insubmissa davant les imposicions estètiques, davant el protocol, davant l’actidud sexista a la que moltes donen la seva silenciada acceptació. Insubmissa per continuar amb un projecte social on ell es trobi sense més remei que modificar esquemes i afegir-se. I que aprengui que ser feminista és just i necessari.

Oriol Bosch Noguer
Títol: A beamless primate with no heart to chase

Començo el post amb una cançó de Julian Plenti -l'àlter ego de Paul Banks-:


There's no chance survival,
And no hiding place.
You must be my rival,
I remember your face.
A sweeter denials become familliar to taste

There's no chance survival
And no hiding place

You can live your whole life in a cave, man.
You can learn to love uncertainty.

--> No obstant, això no és així. Em quedo amb una frase: "We are the golden, we are the strong", però referint-se a la humanitat, inclosos homes i dones, és clar ;)

Parlar de violència estructural a Espanya em sembla molt exagerat.
Un Estat social i democràtic de dret, un país desenvolupat i un govern socialista que compta amb un Ministeri d’Igualtat i fins i tot titllat de “rosa” per algun signorino no és l’escenari més idoni per parlar de violència estructural. A més, la religió ha perdut la seva força punitiva i repressora, promotora del patriarcat i de la submissió.

No hi ha violència estructural aquí i ara. Si em permeteu la comparació: la grip A és una epidèmia que mata a gent. Però...no és tan quotidià emmalaltir a causa d’aquest nou virus i, en l’infortuni de patir-la, només morirà l’avi que busca els anticossos perduts vint anys enrere, el malalt crònic molt fumut o el pobre miserable que veu un refredat com un assassí despietat. És a dir, una epidèmia és una malaltia que es propaga durant un cert temps per un país, afectant simultàniament a un gran número de persones. Però tot té la seva explicació, els seus condicionants i peculiaritats.

La violència de gènere és una epidèmia perpetua, amb etapes de major i menor intensitat, provocada pel pòsit de neandertalitat humana palesa en molts homínids del segle XXI. Ara bé, no és res estructural, sinó una suma de casos concrets, amb unes característiques i uns condicionants més o menys específics i estables. Una solució ideal seria un sistema a lo Minority Report, però al ser això impossible, per què no començar per l’educació? I no em refereixo a classes a pre-escolars a l’estil de: “No picaràs a les dones”, sinó a una educació encaminada a que no faci falta dir-ho, sinó que s’adoptin uns valors que abracin la no-violència com una cosa natural. En aquest cas, es podria obrir el debat de si fer per una banda això, la conscienciació inicial i, per altra, la repressió final. O sigui, el càstig de pena de mort, castració i tortura perpetua (que no cadena) per als violadors i assassins més perillosos, reincidents i sanguinaris. D’aquesta manera –moral o no- (tan sols plantejo el debat) s’atacarien els dos fronts, la línia temporal present-futur.***

L’any passat es van registrar 400 denúncies diàries per violència de gènere. Tal cosa fou considerada per la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, com un “motiu d’esperança”, ja que hi ha menys por a denunciar a l’agressor. Tot i això, de les 47 víctimes mortals per violència de gènere d’enguany, menys d’un 30% havia presentat denúncia.
El que passa és que les dades enganyen. Quan la situació és molt difícil és quan no es denúncia i és quan sovint desemboca en una mort violenta, mentre que, d’altra banda, augmenten les denúncies per minúcies. Es denúncia més, i això és bo, però a vegades no es fa quan toca. Tot i això, la violència de gènere és més o menys la mateixa; aquesta epidèmia de casos particulars amb uns paràmetres identificables en major o menor mesura.

*** La majoria de gent, en llegir aquesta proposta de debat, es posarà les mans al cap. Pena de mort (...) AAAAARRGHHHH, no, per Déu. No està socialment ni moralment acceptat, però la hipocresia sí que està acceptada i és abundant, ja que un 90% dels que es posaran les mans al cap no han dubtat ni un segon en posar els dits al teclat per tal de justificar i alabar les venjances de Lisbeth Salander

P.S: Em sap greu no posar fotos i fer l'escrit més amè, però els temes proposats no donen per més, apart de posar quatre imatges "random" d'atrocitats, completament gratuïtes/merament decoratives i perturbadores del missatge.