En Josep Maria Perceval ens va demanar aquest dimarts a classe que féssim un comentari sobre el curs i, especialment que el citéssim. Més concretament va dir: “Me gustaría que me citaran” per així demostrar la seva presència. Aquí tens doncs, José Maria, una cita directa i una indirecta. També ens va demanar la nostra opinió sobre el Seminari.
Crec que no sóc la única que va triar el Seminari de Qüestions d’Actualitat per ell. José Maria Perceval és recordat per molts de nosaltres com aquell professor que ens va rebre amb un somriure i ens va amenitzar les classes d’Història de la Comunicació amb les històries d’amor d’en Jordi i la Marta ja fa més de quatre anys. I sí, perquè no rememorar aquella època d’ingenuïtat i il·lusió al darrer any de carrera?
A això cal sumar-hi el tema del seminari, l’odi i la perversió. Personalment, sempre m’agrada pensar en la bondat humana i en la força de l’amor, però és ben cert que té certa morbositat sentir a parlar de l’amargor i de la violència inherents a la nostra existència. Més enllà de la violència física hi ha la ideològica. Parlar del masclisme i la virilitat, el monoteisme o els estats policials i la seva associació, és interessant. M’agradaria destacar un dels temes que més m’ha cridat l’atenció que va tenir lloc el darrer dia a classe, José Maria Perceval intentava fer-nos entendre la cerca de la veritat i la justícia de Michael Blomskvist a la sèrie Millenium. El més interessant va arribar amb aquesta frase: “La Justicia pide a la Libertad que anule a veces su libertad para encontrar la verdad”. No negaré que inicialment em vaig fer un caos mental entre justícies i llibertats amb majúscules i minúscules, però adornar-me que moltes vegades ens intenten pendre la llibertat amb la suposada finalitat d’aconseguir el bé de la societat em va deixar sorpresa.
D’aquesta temàtica, la moralitat i la justícia, el sexe, la raça i la classe social, la veritat i la vida, va la sèrie de llibres best seller d’Steg Larsson, Millenium. I aquí entra la meva part discordant amb l’assignatura. No tothom té perquè haver llegit un best seller i potser no en té ganes, no per la temàtica ni per cap odi irracional cap a l’autor, sinó que espera llegir-lo en una etapa de desintoxicació. I aquest és el meu cas personal. Vaig al metro i són innumerables els llibres de la trilogia que veig (una jove llegint Els homes que no estimaven les dones, una treballadora de TMB amb La reina en el palacio de las corrientes de aire), vaig al cinema i m’ofereixen veure Millenium 2, els meus amics ja n’han vist la primera part. De veritat crec que per gaudir d’una literatura densa i, perquè no, traumàtica com aquesta, és necessari temps i no un ambient de pressió constant.
Conec la Lisbeth Salander, la seva tràgica història i el seu encant embolcallador, Michael Blomskvist i les seves ànsies de veritat contrastades amb la lleu covardia. I és que fa mesos que, miri on miri, Millenium hi és, també al Seminari que imparteix José María Perceval.
Fa uns dies a classe es va preguntar què ens feia por. Ara que està d'actualitat, he retrobat una imatge que m'en fa, o millor dit, un fragment d'imatge:
Centelles.
Si endevineu que el que em fa por sobretot és l'home de la pistola, i /o coincidiu, tan de bo em pugueu donar una explicació.
M'ha vingut al cap una pel.li en què hi havia uns quants homes que havien aparegut a fotos de les grans catàstrofes mundials. Eren una mena de turistes del desastre, que pagaven per viatjar al temps en què passava la desgràcia pel simple fet de presenciar-la. Sabeu el títol?
Amb això vull dir que en la por que em desperta aquest home hi ha alguna cosa d'incoherència temporal, que el desvincula de la percepció històrica tornant-lo més real i potent...
Descarto la hipòtesi de la sorpresa per no ser a l'exemplar més difos.
Sobre la gestió de la informació de l'estat sobre el ciutadà per combatre el mal.
Vaig llegir a The Guardian que la policia britànica ha creat un registre secret on s'inclouen les dades de qualsevol persona que exerceixi el seu dret a manifestar-se amb l'objectiu de combatre un terme que ultimament s'han inventat els cossos policials: extermisme intern. There is no official or legal definition of the term.
De manera que els oficials proven de definir-ho com els individus o grups "that carry out criminal acts of direct action in furtherance of a campaign. These people and activities usually seek to prevent something from happening or to change legislation or domestic policy, but attempt to do so outside of the normal democratic process."
El National Public Order Intelligence Unit (NPOIU) és essencialment una gigantesca base de dades -noms, fotografies, descripcions, pseudònims - sobre grups d'activistes i manifestats, amb el propòsit d'agrupar i analitzar informació relativa a activitats criminals al Regne Unit que suposen una amaenaça a l'ordre public.
I és que, "Just because you have no criminal record does not mean that you are not of interest to the police," diu el coordinador nacional de l'Associació d'oficials de policia. "Everyone who has got a criminal record did not have one once."
Per si les mosques. Tot manifestant que no es queda a casa veient la tele és sospitós.
Sílvia Plana Subirana
Antes de empezar a divagar sobre la moralidad de la pérdida de intimidad dentro de la sociedad, me gustaría definir que, para mi, las novelas de Larsson se basan en una ficción un tanto extremista para cuestionar la perfección de la considerada una de las “mejores sociedades democráticas”.
Este cuestionamiento sirve, a la vez, para oponer la naturaleza humana al orden social establecido. Existe un abismo entre moral y ley, entre la responsabilidad personal frente al mal y la represión necesaria del mal por parte del estado para eliminarlo. Larsson consigue que sus lectores opten por y anhelen la venganza de Lisbeth, dejando de confiar así en la clase política dirigente. Están a favor de la venganza y en contra de la ley. Éste es el poder de atracción de la enigmática Lisbeth Salander.
Lo que también nos muestra Stiej Larsson es que la venganza es algo inherente al ser humano, así como también del estado. Aún así, a título personal, me gustaría remarcar que la debilidad moral del estado es evidente, que no cuenta con suficientes mecanismos para luchar contra el mal, y es que no debemos que olvidar que aquellos que conforman el estado son políticos y funcionarios, es decir, personas. El estado como institución no es más que una apariencia, ya que aquellos que lo mantienen son los seres humanos, corruptos y vengativos, como Lisbeth.
El autor de Millenium propone un avance del poder des estado sobre el derecho a la intimidad personal, un derecho fundamental, en defensa de esta misma intimidad. Es decir, que su propuesta se basa en la contradicción de vulnerar la intimidad en beneficio de ella misma. Es decir, que todo el mundo se convierte en sospechoso de antemano: “No has echo ningún delito, pero seguro que en algún momento lo harás”. Además, ¿estaría la gente dispuesta a perder su intimidad en beneficio común?, ¿cuál sería el beneficio real?. Porque no debemos olvidar que aquellos que hacen el mal normalmente son los más hábiles para esconderlo.
Pero esta no es la única problemática que se crea. A la hora de decidir quién va a gestionar esa información íntima y personal para usarla en beneficio de sus derechos y de los más débiles, la respuesta sólo podría ser un ente público, imparcial, sin intereses privados y, sobretodo, honesto. La primera respuesta que nos vendría a todos a la cabeza sería: el estado. Pero, ¿quién nos asegura que el estado va a gestionar correctamente esta información? Porque no debemos olvidar que, como ya he mencionado, el estado está formado por personas. Según la propuesta de Larsson, ¿van a gestionar ellos mismos su propia información íntima?. Lo que se destila de todo esto es que este nuevo modelo se ve muy vulnerable a la corrupción.
Como conclusión, parece que Stiej Larsson propone una utopía de sociedad transparente partiendo de un cambio en la moral, lo que conllevaría una nueva política, una nueva policía y un nuevo periodismo. Propone cambiar el sistema de valores incrementando la presión del estado sobre los ciudadanos, aunque creo que de este modo no se conseguirá una sociedad más honrada ni mucho menos mejor. Y es que no tenemos que olvidar que el ser humano es “animal”, no se puede racionalizar ni socializar su esencia. Como dijo Hobbes, “el hombre es un lobo para el hombre”. Y yo, como mínimo, no estoy dispuesta a dejar mi intimidad y mi vida en manos de un lobo.
Víctor Albadalejo i Jové
Invoquem d’entrada uns quants tòpics que em resisteixo a apartar (qui sóc jo per fer-ho). Primer, assenyalar la continuïtat històrica del dilema del control social. Quis custodiet ipsos custodes? –qui vigila el vigilant-tutor, en versió Larsson-. Després, la gran notícia dels nostres temps: l’11 –S i el control per ‘equilibrar’ l’equació llibertat-seguretat. Sitel, les càmeres del Raval…Una veu de fons s’afegeix a la reunió, últim convidado de piedra: I a Millet, no el va vigilar mai ningú?
De si jo em sento controlat com a individu aparentment inofensiu i de com veig aquest control global, que constato que existeix, com a intent d’abarcar allò inabarcable:
La llei mateixa és en si un mecanisme invasiu de control ja utòpic, no cal anar a Orwell i el seu anti-. El percentatge de control és l’excepció, la selva segueix imposant-se.
Em comentava un amic l’altre dia que el cantant Albert Pla ens va fer saber en una entrevista que el primer que diria als seus fills és: amagueu-vos! Venia a explicar després que en aquesta vida, si hom vol existir més que tangencialment; ha de burlar la llei més d’una vegada.
Tan asfixiant és? Estic escrivint a internet i necessito una I.P. El meu navegador, Google Chrome, un portent de velocitat, ha pensat que puc visitar llocs sense deixar rastre; i ha habilitat un mode anormal anomenat ‘incògnit’. O sia, que tothom és conegut, normalment. Tan asfixiant? Algú s’ho pensa, abans de baixar-se l’últim de Sabina, més que no pas fa 10 anys, on Sabina probablement també estava traient l’últim; fos cas que algun/una policia piqués a la porta.
Doncs no ho fem, vegem una vida una miqueta més descafeïnada. Res de porno, res de descàrregues il.legals, res de marihuana, evidentment; evidentment, res de comentaris als webs censurant tal o qual polític amb to propi de natural indignació…Agafo el metro per anar a la universitat. A l’andana hi ha càmeres, i als vagons (encara que no sé on concretament). El Víctor a qui de petitet varen robar el primer mòbil uns –diem-ho- gitanos al pas per l’estació de La Pau (paradoxa subratllada) ho agrairia. El robatori és una tècnica de redistribució de riquesa molt freqüentat a la perifèria d’on sempre marxo. I ara que no em robaran perquè sóc jove i vaig més aviat justet, m’agrada que algú em pugui saber les hores? No. Hosti, i si un dia vull desaparèixer?
Com a ciutadà que pocs delictes cometria perquè ja estic acostumat al passament, pateixo aquí un acomodament de què hauria renegat als 18; quan em revoltava contra la seguretat que el nen vol i contra la previsiblement augmentada seguretat que un adult desitjaria. Lluny de mi, deia, la comissaria que en altres temps hagués preferit a peu de carrer.
No és petit el que es planteja aquí. Acceptar la presència d’un àrbitre en aquestes circumstàncies, sense entrar encara a jutjar el mètode, duu implícit consentir el partit. Si accepto el control, accepto la propietat privada, accepto l’autoritat superior i armada, i accepto el càstig a un culpable que ho és per raons que potser caldria disseccionar (i qui saps si, la culpa aleshores s’escamparia inacabablement, com una nebulosa paralitzant). Però ho faig.
Segona part. Accepto el contracte social, i el vot majoritari decidirà. Uns senyors que ni jo ni ningú altre ha escollit directament – i això és important- per a tal comesa, i que, estirant el cabdell Larsson, possiblement siguin –alguns d’ells- encara menys fiables que els actuals propietaris d’aquell Nokia ‘prestat’, s’ocupen d’afers determinants de la vida dels meus congèneres.
Alguns congèneres estan –raons a banda- objectivament necessitats de tutelatge. El seu camí és fosc. Molts no creiem necessitar-ne, per tant la invasió en alguns aspectes es justifica apel.lant a la llibertat que en la seguretat existeix (abans mencionada). Es fa un bé, una ajuda objectiva i que també objectivament perpetua el sistema, posant pedaços a les escletxes en previsió.
Jo estic esgarrifat de pensar que el meu vot refrenda els tutors excepcionals tocats de l’ala que malatendran gent problemàtica que ves a saber si ho és perquè l’estat no ha fotut mà en altres llocs per solucionar-ho abans. Per tant, el primer impuls seria, perquè això no passi, que no n’hi hagin, i de pas que tot peti perquè es destapin els errors. (crec que ja Pla deia que els catalans no volem o no sabem tenir estat).
En la segona reflexió, introdueixo la idea que si altres ho haguessin fet petar tot, potser jo no existiria. I com que el mal menor és un dels déus contemporanis – amb Churchill de profeta quan deia allò del less bad- i a la meva escola religiosa em van ensenyar que les altres utopies – no la llei- en clara tautologia, utopies són, em prostro esgotat davant el déu i segueixo amb la vista la trajectòria del guant de fabricació sueca llençat per la Sílvia. Cal transparènciaaa...
Havia escrit un llarg paràgraf aquí, però m’he adonat que es pot sintetitzar en: si decidim que ens manin, ens hem d’implicar molt, molt perquè el control sigui immaculat, i només l’imprescindible. Com?
Oriol Bosch Noguer --> Big Brother!
És evident que estem tendint a un control cada vegada més fort i a una intimitat i ‘llibertat’ cada cop més dèbil. Manen les estadístiques. M’explico. Si posant 300 radars i limitant la velocitat a 50 les estadístiques milloren, el resultat és més que satisfactori, és un èxit. Càmeres de vídeo vigilància...Si en posem a casa nostra i als comerços per estar més segurs i evitar robatoris/furts o si més no enxampar als culpables, per què no utilitzar la mateixa lògica al transport públic, al carrer i a tot arreu? Si l’Estat gestiona informació personal dels ciutadans i amb això aconsegueixen detenir a assassins potencials o a algun terrorista despistat, per què no fer-ho?
És moral? Sí. És agradable? No. El control d’informacions íntimes dels ciutadans és una mesura autoritària i un pèl exagerada, però també eficaç ja que pot donar bons resultats de cara a ‘combatre el mal’ i a evitar l’escapisme dels delinqüents. Sobre evitar els delinqüents potencials ja és més conflictiu, ja que haurien d’acumular molta informació i l’accés a aquesta seria difícil, encara que sigui per falta de personal dedicat a observar i investigar els ciutadans un a un.
Podríem parlar de Dolly. Agafem un ciutadà modèlic, que compleix les lleis a la perfecció i és un santet. N’extreiem aquests valors i fumiguem a tota la societat perquè s’ empapar d’aquests, que quedin inculcats. Ja tenim moltes ovelles. A més ens armem de moltes i bones mesures coactives penals, l’ajuda dels mitjans de comunicació. El problema és que alguna ovella ens pot sortir esguerrada, que vagi a la seva, a contracorrent i a més s’endugui amb ella a més ovelletes. Una manera d’evitar-ho podria ser controlar la informació íntima i personal per fer el sistema més eficient.
¿És violència consumir prostitució? ¿I ser prostituta? ¿I ser propietari/soci d'un prostíbul? ¿I un club d'streaptease?
És trist, però han hagut de sortir unes fotos molt explícites i degradants aquest estiu (i el NY Times ha fet un reportatge sobre la "merda" en què s'està convertint Barcelona) perquè s'encenti el debat sobre la prostitució. I ara té un interès mediàtic més que elevat. Està a tots els magazines, taules rodones...Ha començat el bombardeig, com quan la violència de gènere va començar tímidament a convertir-se en protagonista de les portades de diaris de dreta i esquerra.
I el que més m'agrada...És Barcelona un centre intel·lectual i cultural del mediterrani? És Barcelona una de les capitals europees, símbol de progrés i pensament? O és un abocador d'erasmus borratxos i festa lasciva, luxúria desenfrenada?
Has vist el videoclip de I want to break free? Has vist Thriller? Sí, i segurament també el de She Wolf. Però Karma Police? Sí, pot ser. Però tornem-hi....
Watch it, feel it, get the lyrics. Lo vi por lo menos veinte veces en una noche, urgando en la tapicería del coche, la chupa de Yorke, en quién conduce, quién canta y quién corre, pero tú...¿qué ves?, ¿dónde querrías estar, dentro o fuera? El cotxe és sinistre, però d'altra banda...la víctima és el pobre desgraciat que corre mirant enrere suplicant perdó. No te lo pienses tanto...¿Quieres ser la víctima o el verdugo, amigo? Però...Per què el persegueix? Què ha fet?
This is what you get, This is what you get, This is what you get when you mess with us
It's the Karma Police. Se basa en la fachada. Armada con prejuicios y un coche de chulo putas persigue a los que parecen malos. Però realment ho són? Lo parecen, que es lo que cuenta, compi. Ven, te enseñaré en qué consiste la tarea de la policía del Karma:
Arrest this man, He talks in maths, He buzzes like a fridge, He's like a detuned radio.
Arrest this girl, Her Hitler hairdo is making me feel ill and we have crushed her party.
Te gusta, cielo? Es lo que el mundo necesita. Una policía del Karma para perseguir a los malos malotes. Pero...¿Por qué te vas? No corras, no te voy a pisar los talones. Tú eres bueno, ¿no? ¡NO! ¡Deja eso...!
For a minute there, I lost myself
Phew...Els he despistat. Però...qui eren? Fantasmes de la societat? Ara sóc un assassí? No cariño, no te preocupes. Somos la policía del Karma, la injusta justícia o justa injustícia; somos los que señalan, castigan y perdonan, pero no somos nadie. Estamos...en ti y en todos.
La controvèrsia al voltant del personatge de la Lisbeth Salander és notable. Seguidors i detractors, admiració i rebuig. Si hagués de trobar el meu racó entre ells, segurament estaria més a prop d’aquells que se senten atrets per l’obscur personatge, d’aire gòtic i caràcter fred, gèlid.
En ella veig una dona forta, capaç de superar el llastre d’una infància dura i cruel, contrària als valors de la societat actual, allunyada d’estereotips, amb el coratge per prendre’s la justícia pel seu propi compte sense temer represàlies, sense compromís, vivint el sexe com a intercanvi de plaer, lluny de llaços sentimentals. A més, posseeix una intel·ligència privilegiada, una enorme capacitat analítica i explorativa i, així com un do per a les noves tecnologies. Personalment, la majoria d’aquests trets els veig com a qualitats admirables en una dona del món actual, i més en una dona jove que ha tingut una vida complicada, d’abús en abús i de psiquiatra en psiquiatra. És un clar exemple d’antivictimisme, oposat al cànon de fèmina dèbil i delicada de les dècades passades.
Però els traumes no desapareixen, en el seu caràcter s’hi troben trets autistes, la incapacitat d’establir vincles emocionals o de compromís, alhora la nul·la capacitat de relacionar-se amb les altres persones. És a dir, es tracta d’un personatge antisocial.
Surfeando por la red, he trobat una frase que defineix exactament la impressió que em transmet la Lisbeth Salander: “És emocionalment estèril. Fa possible la venjança però és incapaç de proporcionar felicitat”.
Per acabar, l’autor va afirmar que el personatge de la Lisbeth va sorgir preguntant-se: “Com sería Pippi Calzaslargas si hagués crescut en la societat actual?”. Doncs el resultat és una noia fora del comú, conflictiva, antisocial, allunyada del paper de víctima indefensa, venjativa i amb destells autistes. A la vegada, té un sentit de justícia arrelat, que defensa amb la seva pròpia força i intel·ligència.
Andrea Ruiz Rull:
Lisbeth Salander podria ser ben bé una protagonista de Tarantino (i de fet el director està intentant sortejar els complicats drets d’autor dels hereders de Larsson per fer un remake de la triologia, segurament molt més interessant que les ínsipides adaptacions cinematògrafiques que s’han afanyat a sortir com xurros). Heroïna anticonvencional i violenta venjadora de causes justes, Lisbeth simpatitzaria amb les noies de Death Proof amb una mica més d’extroversió i desgavell. Passa que Millenium dibuixa en Lisbeth un personatje més elaborat i amb un treballat background que fan d’ella un personatge més complex.
Crec que a la gran majoria de fans del llibre els agrada la Lisbeth. Fascinació per la diferència? Al cap i a la fi, l’estètica de Salander no ens resulta tan desconeguda ni tampoc la seva sexualitat, que se’ns presenta com a trencadora. Les seves accions són justificades per l’autor a raó d’un passat pertorbador que l’han dut a la seva agressivitat i incapacitat social. Tot i que Larsson vol mostrar que és capaç d’enamorar-se i estimar els pocs que arriben a significar quelcom en la seva vida, com ara la seva amant Miriam Wu, Lisbeth sofreix el fracàs de reprimir-se els sentiments. Aquest masoquisme suposa el contrapés a les qualitats que fan de Lisbeth una heroïna postmoderna: intel·ligentíssima, ésser una de les millors hackers del món, molt independent, diligent i metòdica, jove, hàbil en la lluita, feminista i justiciera.
El personatge enganxa perquè encarna un antiprototip de dona, que en realitat esdevé una figura femenina d’una atractiva androgínia amb privilegis que fins ara han pertangut a la masculinitat, com són la por al compromís, la supremacia amb l’electrònica i la venjança física. Agrada perquè el seu aspecte fràgil i dèbil enganya als que la fereixen i els fa rebre sorpresos la seva vendetta. Perquè, tot i ser víctima de la injusticia i la violencia dels homes, és una activa vengadora de les que són víctimes. Perquè viu al marge del que està reglat i aconsegueix tot el que es proposa, i se’n surt malgrat l’infortuni pel que ha passat.
I malgrat tot, segurament ningú voldria posar-se en la pell d’algú que fracassa en la seva relació amb els altres, algú a qui costa tant gaudir, confiar i establir lligams afectius i que, al capdavall, no sap com ser feliç. Crec que és aquesta agridolça combinació el que fa atractiu el personatge.
Víctor Albadalejo i Jové
Heroïna feminista del segle XXII. Com se les gasten, els de la professió. Enumero algunes qualitats que sí que li trobo, de les quals el graciós seria jutjar, evidentment, el revers: intel.ligent (continuarà)
La asociación de la violencia y el deporte se puede hacer desde diferentes perspectivas: la violencia desencadenada por el deporte (tanto dentro del propio deporte como entre los aficionados) o cuando la violencia o agresión es entendida como un deporte.
Zidane golpea con su cabeza a Materazzi en el Mundial del 2006 como respuesta a una agresión verbal del italiano.
Aitor Zabaleta, seguidor de la Real Sociedad, murió en 1998 apuñalado por un miembro del grupo Bastión (Frenta Atlético) cuando asistía al partido entre su equipo y el Atlético de Madrid.
Tras su retirada del boxeo, al más grande de todos los tiempos, Muhammad Ali, se le desarrolló poco a poco la enfermedad de Parkinson, potenciado por los golpes que recibió durante sus peleas.
Todos estos son casos sobradamente conocidos en el mundo del deporte. A nadie se le escapa que, en muchas ocasiones, el deporte implica, aunque sea indirectamente, situaciones de violencia. Personalmente, opino que el factor de la masculinidad y la hombría desemboca en agresiones dentro y fuera de los ámbitos deportivos. Si pierdes, eres menos hombre, o al menos así te sientes, por lo tanto, no puedes perder o, en caso de que así fuere, grita, suda y, si hace falta, agrede para demostrar que todavía eres un macho. Porque la ley del macho dominante, impera todavía dentro de nuestra sociedad “civilizada”.
Lo mismo pasa con los aficionados, conciben a los seguidores de otros grupos como enemigos en su territorio, por lo que deben demostrar en casa de quién están, a veces, haciendo uso de la violencia. Quizás les parece obvio que si ganan una pelea su equipo será mejor que el de su adversario, aunque no estoy segura de lo que pasa por sus mentes obcecadas.
Y, para terminar, recuerdo que de pequeña le preguntaba a mis padres porqué pegarse, si era algo que yo no debía hacer, se consideraba un deporte y salía por la televisión. Hoy en día, a título absolutamente personal, me parece increíble e inimaginable que haya personas capaces de dejarse golpear la cabeza, así como darle también a la del contrincante, a cambio de dinero, fama o simplemente gozo deportista. Intento abrir mi mente, de modo que sí alguien me puede dar un buen motivo, aquí estoy esperándolo agradecida.
A modo de conclusión, añadir que la violencia en el deporte no es más que un reflejo de la violencia de la sociedad, la violencia inseparable que acompaña al ser humano en su más pura esencia.
Andrea Ruiz Rull:
La violencia s’ha associat al futbol des dels seus origens a Anglaterra el segle XIII. Als partits medievals hi participaven centenars de jugadors, i eren bàsicament camps de batalla entre els joves dels pobles i ciutats rivals que amb freqüència els servien d’excusa per solucionar disputes familiars o disvaninences personals. Els jocs aleshores tenien molt poques regles i encara no s’havia definit el codi que portaria al futbol com el coneixem ara. Un exemple de codi violent era l’anomenat futbol de carnaval, que per aquesta característica va ser prohibit a Anglaterra durant 500 anys.
El futbol que arriba a l’Europa continental als inicis del segle XIX, però, ja era esport molt més diciplinat. Tot i així, a Anglaterra la violència ha seguit anant-li de la mà amb molt poques excepcions (com ara la dècada que segueix a la 2ª Guerra Mundial). Els coneguts hooligans sorgeixen com a fenòmen als anys 60’ lligat amb la retransmissió televisada dels partits de futbol. La classe treballadora s’alia amb el joc. En altres països els factors històrics, culturals i polítics portarien a la violència relativa al futbol altres sectors de la societat, com ara el sectarisme religiós a Escòcia o els nacionalismes a Espanya.
La pel·lícula Green Street Hooligans és un molt bon retrat de la natura de l’enfrontament entre grups seguidors de diferents equips de futbol a Anglaterra. L’afició es converteix en la familia, l’amistat, i porta lligats codis de germanor i honor inquebrantables que floreixen quan, en el sí d’un partit o en els carrers, s’enfronten bàndols adversaris. Aquest bàndols tenen també noms i banderes, història i reputació, líders i símbols, i porten a pensar per aquests codis i per la pura viòlencia de què sovint fan gala en gangs o bandes delinquents. Però els hooligans no són gangs, no fan crim organitzat ni assassinen. El grup fa pinya sota un motiu comú, l’equip de futbol, i en el joc sembla que troben la via d’escapament de la rutina i l’aborriment del dia a dia. La violència que practiquen és el punt àlgid d’aquesta via, i les lluites seran fins i tot premeditades i amb data i lloc on dur-se a terme. La lluita com a evasió és present a The fight club, també. Els hooligans hi han afegit un equip amb el que emocionar-se i sofrir, una raó de reunir-se amb amics que tenen la mateixa passió i de cantar ebris als bars l’himne del seu club. Una manera de forjar-se una identitat i de reivindicar-se a la societat.
Víctor Albadalejo i Jové
Podria existir un esport que no dugués implícita una component de violència?
Tot esport ajuda a canalitzar-la, però per aconseguir-ho n’ha de tenir, ni que sigui una mica.
Pot, o ser la llavor que apaivagui els individus famolencs – més encara per l’influx de la massa-, o el brou de cultiu que els exalti.
En alguns esports o modalitats esportives, la violència està molt refinada. La marxa o el contrarrellotge, per exemple, situen l’oponent una mica lluny de l’autèntic objectiu, la superació personal. Si no hi ha confrontació, no hi ha identificació i no hi ha violència. És com estudiar per un examen, tan plàcid i tan costós. Potser per defugir aquest avorriment que és el camí personal, hi ha estudiants que veuen bé preparar-se en grup.
Quan penso en episodis de violència en l’esport, els que he esmentat no s’hi troben, per tant. Per part dels competidors, és difícil i també per part del públic. El ciclisme en conjunt, excepte en les rectes finals, també ofereix aquesta tranquilitat. Els seguidors hi van empesos per la proximitat geogràfica o per l’amor a un determinat ciclista, poques vegades per l’odi a la resta. D’altres s’adormen plàcidament al sofà…Coincidirem que l’adrenalina no està en auge, en aquest esport. (Rajoy no confessa sinó afirma que li agrada, i queda bé, i li va a mida. No sé si ho diria de la boxa).
El velocista, el corredor de l’sprint final, no marca per mi la diferencia. No aconsegueix erigir-se en heroi moltes vegades perquè com a molt es distancia de la massa, no d’un o altre component. A més, la càmera està a la meta i la distància que treu als altres no s’aprecia prou.
El que ocupa les primeres planes, l’esport rei aquí a Europa, és el futbol. Ell sí ha aconseguit reunir tots els ingredients de l’èpica. I és un nexe d’unió entre l’Espanya antiga i la menys antiga. Els futbolistes que anuncien calçotets – s’intueix l’arma- surten amb les models, les guapes del nostre temps, actualitzant així el folclore que atribuïa aquest rol als toreros en aquestes contrades.
Puyol, l’Hèrcules o el nan amb mala llet, pelut, del Senyor dels Anells. O Conan, el bàrbar nostrat de la Pobla. Cada posició, una estètica i un caràcter. El porter Valdés ho sembla de discoteca. Stòitxkov, anys enrere, la testosterona feta davanter que venia a revigoritzar el català, estèril de seny. Èpica per tot arreu. Montalbán ho escrigué: El Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya. Els déus, els presidents, fan política o negocis. Laporta, per exemple, té voluntat d’imposar límits sobre un esport agressiu com el futbol. La violència, mesurada, i al camp. Els Boixos violents, fora el temple, amb les paradetes. Guardiola, pare de Messi i Bojan, els inculca la intel.ligència i el terreny de joc els forjarà i proveïra d’hormona, la que li sobrava a Eto’o. Tenim ara una versió romàntica-Unesco de Barça, però mai exempta d’èpica. Baralles per imitar-los a les consoles.
El relat del futbol enganxa a milers de seguidors. És un relat ideal per ser televisat, ni massa curt, ni massa llarg. Però de vegades falta olorar la suor. Els aficionats poden anar a cridar al bar-penya (el cambrer acostuma a estar aquests dies d’un intractable que només perdonen els assidus/es), o al camp. A Amsterdam, es diu Amsterdam Arena, com allò dels romans.
Em sembla que els esports que posen en circulació una certa violència amb el concurs de les masses tenen llarga vida. Hi ha qui podria entendre que quant més sofisticada és una pràctica, menys violència genera, perquè activa l’intel.lecte en el seu decurs. Potser l’esport no es pot sofisticar més, ja. Seria una altra cosa. En el fons, l’esport és maco; el problema som nosaltres. Què pesa més, la pilota de tenis o el crit tanato-eròtic del tenista? Què desenfrena més, el gol o la litrona que l’ha precedit?
Els jugadors, acolorits, dibuixen un ball i la pilota al final és moltes vegades imperceptible, o només com un pèndol. Massa pilotes hi ha.
Oriol Bosch Noguer
El deporte es una actividad, una situación motriz sujeta a reglas que definen una competición, una rivalidad para conseguir el triunfo.
Los conflictos no resueltos, frustración e insatisfacción son el trampolín idóneo para una piscina vacía: el agujero de la agresión y la violencia. El instinto se ocupa de vendar los ojos a la razón y el cuerpo animal se ocupa de lo demás. El deporte es una especie de válvula de escape de las tensiones reprimidas, de los instintos acallados, aunque la competitividad se debe ejercer desde y hacia la deportividad; un control de las normas y racionalidad de los impulsos agresivos. En el fútbol, los jugadores que cometen agresión son expulsados. Hay entradas duras, pero la intención de éstas es robar el balón. Sin embargo, hay agresiones en toda regla, que vienen de la rabia hacia el otro o del enfado con uno mismo.
El famoso cabezazo de Zidane a Materazzi fue porque el francés no aguantaba más las provocaciones verbales del italiano.
Otro caso es la agresión de Pepe a Casquero. El defensa del Real Madrid provoca penalti y luego patea y agrede repetidamente al caído. ¿Será por qué está rabioso de no haber metido la pierna un segundo antes? ¿Será por qué seguramente por su culpa perderán el partido?
También el público es un actor importante. En los deportes con gran afluencia de público se produce un efecto de “masa”. El encontrarse dentro de una muchedumbre provoca que los espectadores pierdan su sentido de responsabilidad en tanto que ente individual. Podríamos hablar en ocasiones del necio hombre-masa de Ortega y Gasset, así como del alma colectiva de las multitudes según Gabriel Tarde. No es de extrañar que en los regímenes políticos dictatoriales se utilice el fútbol como medio de control y descarga de la cólera reprimida de la población.
En este apartado es destacable mencionar a los hooligans. Fanatismo total entorno a un club, al que se le suman intereses ajenos al deporte, ideales y concepciones que incitan a la violencia y a la tolerancia 0 frente a los fans del equipo rival. Son expertos en canalizar sus frustraciones e instintos en violencia y en elaborar un discurso vacío a favor de su equipo, lleno de ciega admiración y sin posibilidad de rechistar ni discutir. De todos modos, en medio de la complejidad de la sociedad y el deporte, el fenómeno hooligan apenas tiene sentido. Se los margina y sus actos violentos se reducen básicamente a las celebraciones etílicas.
En el deporte es necesaria la agresividad para desarrollar la actividad. La agresividad natural se transforma en energía y dinamismo, y en los deportes grupales profesionales la competencia trae consigo una mayor agresividad, que solamente en casos puntuales desemboca en violencia. Incluso esto puede llevar a la floración irracional de prejuicios raciales/nacionales y llegar a disputas de un más alto nivel, pero no es ni mucho menos común. Normalmente las situaciones violentas son faltas/infracciones que responden a la naturaleza del deporte o pequeñas trifulcas entre jugadores, al estilo de “no me toques, cállate, eso era falta c*****, etc.”
El deporte –tanto fuera como dentro del campo- no es ni genera una espiral de violencia. Es un entretenimiento, un espectáculo sujeto a normas que en situaciones aisladas puede contener algún acto violento debido a la mala o contaminada canalización de la agresividad y rivalidad. Aunque, repito, solamente de manera excepcional. No estamos hablando del circo romano ni de combates a muerte. Más violencia habría si no existiera el deporte. Podéis estar seguros.
"Los habitantes de un complejo de apartamentos en un área suburbana del sur de California dijeron haber visto algo parecido a un cuerpo sin vida en el patio de un vecino, pero no llamaron a la policía porque pensaron era parte de una decoración por la Noche de Brujas.Aparentemente, Mostafa Mahmud Zayed estaba muerto desde el lunes.
El camarógrafo Austin Raishbrook, propietario de la proveedora de noticias RMG News, dijo al diario Los Angeles Times que estaba el jueves en el lugar de los hechos en Marina del Rey cuando llegaron las autoridades.
Zayed, de 75 años, estaba inerme sobre una silla en el balcón de su apartamento del tercer piso con una sola herida de bala en un ojo.
Un investigador del Departamento del Alguacil del Condado de Los Angeles dijo que el caso era aparentemente un suicidio. "
Desde hace unos años, todos escuchamos hablar del atroz fenómeno conocido como “violencia de género”. Los medios nos bombardean con noticias sin un final feliz y las autoridades con sondeos y estadísticas que demuestran un aumento de las denuncias de mujeres maltratadas, así como también las asesinadas por sus parejas.
Decir que actualmente ha habido un aumento de la violencia contra las mujeres, no sería, a mi parecer, cierto. Lo que sí que ha tenido lugar es una mayor difusión de la problemática social, una mayor concienciación de los ciudadanos así como de las propias víctimas. Es decir, que el fenómeno se ha hecho más visible a causa de su mayor difusión gubernamental y mediática, lo que ha aumentado el valor de las agredidas para poner una denuncia. Al haber un mayor número de denuncias contra maltratadores, mayor es también la visibilidad del problema. Aumentan las cifras sobre este tema, de modo que también se hace más visible a nivel social. Es un pez que se muerde la cola.
A esto se le debe sumar los cambios a nivel jerárquico dentro de los núcleos familiares y conyugales. La mujer ya no es sólo una pobre alma indefensa, sino un ser tan capaz de trabajar, ordenar y subsistir como el hombre, cada vez es menor la dependencia del sexo femenino hacia el otro. Esta independencia al alza ha podido provocar, en parte, una reacción agresiva por parte de algunos hombres con un elevado ego machista, lo que, a su vez, podría haber desencadenado más violencia doméstica.
Es decir, según mi opinión, no es que la sociedad se haya vuelto más violenta, sino que las mujeres reclaman más derechos, a pesar de la voluntad de algunos hombres, y además tienen más valor para denunciar, empujadas, en parte, por un clima social, gubernamental y mediático a su favor.
Víctor Albadalejo Jové
Que la societat espanyola fins fa poc ha estat patriarcal, em sembla incontrovertible. Durant molt de temps, les dones han hagut de sacrificar les seves visions i amotllar-se a un model on eren un apèndix que havia de ser poc pensant i preferiblement diligent en la monotonia.
No crec que la violència es pugui dir de gènere si aquest terme evoca el caràcter genètic de la qüestió. L’educació és clau; l’educació i el context; això torna els homes uns incontrolats. I és igualment clau per les dones. Ens trobem que moltes d’elles, en un càlcul de pors i satisfaccions o en un no donar més de si – estretor de mires- s’avenen a fer encara més fort el jou. Homes maleducats; molts. Dones no educades, unes quantes, també. Així s’ha anat reproduint el bucle, a la sinistra llum de l’economia i l’història, i el que sí que es dóna és la violència contra els febles. En aquest cas, el cas de la nostra tradició, el feble no tenia recursos, educació, i era dona.
No totes les dones són igual de lliures, no totes són tan insubmisses. Però en l’actualitat, tot encorsetament de relacions està cridat a desaparèixer en una societat amb tants inputs. La dona ha esdevingut potencialment més lliure, i amb la seva llibertat, li ha arribat el moment de decidir el seu grau de submissió.
I han rebentat les costures, algunes d’elles. Acostumen a ser de ciutat, relativament ben posicionades, amb estudis…Amb vivències. Si els homes volen aparellar-se, les hauran de tractar bé. Són ells els que ara han de patir per la seva supervivència o perpetuació. Diuen que la revolució de les dones és la única que triomfarà És possible. Els homes que miren enrere i, conservadorament, esperen plat a taula a pesar de la indelicadesa han esdevingut, per pressió social, per canvi d’estat de les coses, el bàndol feble.
D’aquesta manera, no m’estranyaria que hi hagués més violència. Però, si se’m permet, el diagnòstic d’aquesta és molt més positiu. És la violència contra qui vol sortir de la gàbia, enlloc d’aquella practicada contra la que posa l’altra galta. Diu una amiga: Abans les pegaven per tontes, ara les peguen per llestes. La por descol.loca molts homes, que es resisteixen a veure enfonsat un sistema que els deixava massa marge i que no desapareixerà fàcilment.
No passem per alt que aquella violència ha quallat fons, i que pot haver-se vist enfortida per l’acció dels immigrants, perquè, en unes condicions econòmiques i sociològiques no gaire llunyanes a com nosaltres estàvem fa un temps, es pot reproduir el patró.
Ignoro el paper que ha tingut el govern en què es giri la truita, i sí que reconec el del professorat i la joventut com a motor de canvi.
Més violència? Com a molt, la mateixa. Es rebel.len més, això sí.
Dialècticament, l’antítesi, el greix de tants anys, està essent vençut. (físicament també: ara molts van al gimnàs). És qüestió de temps. Civilització o barbàrie.
Coda: Quan anava a penjar l'article, volia posar víctor albadalejo. Veient com signava la Sílvia, he afegit el Jové. Ai me mare, com me l'estimo.
Andrea Ruiz Rull
Les estadístiques de denuncies per violència per raó de sexe, llegim, augmenten (400 denunciesdiàries per part de dones el 2008 a l’estat) i és bona senyal, crec que és significant de que elles prenen més consciència del seu paper en el maltractament i que, tot i la difícil situació familiar i psicològica en la què es troben, entenen que són elles qui han de reaccionar. Però el número d’agressions i assassinats continua in crescendo (121 morts a l’estat espanyol el 2008, 90 eren dones) i descendeix l’edat d’agressors i víctimes.
“És que elles van provocant. Tu veus que nosaltres anem pel carrer amb roba ajustada i remenant el cul?”, em deien uns companys de treball davant la meva expressió de fàstic en escoltar la sevaenèssima conversa lasciva al voltant de les clientes.
Davant d’aquest panorama, crec que les diferències de sexe, el masclisme i la situació d’inferioritat de la dona en molts ambients de la societat actual venen marcats, precisament, per la mateixa societat i els cànons que, de tan immersos i publicitats, ja no ens qüestionem. Llegeixo que als països europeus amb un índex més alt de desenvolupament és on més casos de violència sexista hi ha. Això sembla que ens hagi de sobtar, ja que pensem que és a indrets amb menys recursos, amb menys llibertat o possibilitats d’informació i formació, on trobem els clàssics ‘la maté porque era mía’ i la supeditació de la dona a un món que encara és dirigit per l’home.
Però de fet, penso, els cànons són els mateixos aquí disfressats de modernitat. La dona que pinten les botigues de roba, els anuncis i les revistes d’estil i cabell i moda i adolescents, és una dona que té la obligació (social) de ser atractiva al cànon dels homes. Un cànon que d’altra banda és artificial, però això ja és un altre tema – estic pensant en els cànons antics de bellesa, aquell al que només podien atendre’s les dones de classe alta, i en l’ús de la famosa manipulació fotogràfica per establir el model actual al que només hi poden accedir les que tenen peles per cosmètics i cremes i operacions i les que s’imposen la força de voluntat de seguir dietes -. Les noies d’avui, generalitzo, sucumbeixen encara d’una manera o altra als imperatius d’ésser atractiva i sensual, dòcil i servicial.
Crec que cal repensar completa ment els estereotips i rols que encara fan mal en el dia a dia. Vull pensar que les noves generacions creixen més igualitàries, deixant enrere la separació de rols que van viure avis i avies i encara pares i mares, però temo que encara queda camí per recórrer. Si els agressors i les víctimes són encara més joves que abans, quelcom està fallant en l’educació i els valors. Encara es palpa que ell és qui ha de ser el fort, el possessiu, el mascle dominant. La dinàmica al voltant de la relació home i dona ha de seguir canviant i penso que és ella qui ha de fer veure la seva insubmissió a ell. Insubmissa davant les imposicions estètiques, davant el protocol, davant l’actidud sexista a la que moltes donen la seva silenciada acceptació. Insubmissa per continuar amb un projecte social on ell es trobi sense més remei que modificar esquemes i afegir-se. I que aprengui que ser feminista és just i necessari.
Oriol Bosch Noguer Títol: A beamless primate with no heart to chase
Començo el post amb una cançó de Julian Plenti -l'àlter ego de Paul Banks-:
There's no chance survival, And no hiding place. You must be my rival, I remember your face. A sweeter denials become familliar to taste
There's no chance survival And no hiding place
You can live your whole life in a cave, man. You can learn to love uncertainty.
--> No obstant, això no és així. Em quedo amb una frase: "We are the golden, we are the strong", però referint-se a la humanitat, inclosos homes i dones, és clar ;)
Parlar de violència estructural a Espanya em sembla molt exagerat. Un Estat social i democràtic de dret, un país desenvolupat i un govern socialista que compta amb un Ministeri d’Igualtat i fins i tot titllat de “rosa” per algun signorino no és l’escenari més idoni per parlar de violència estructural. A més, la religió ha perdut la seva força punitiva i repressora, promotora del patriarcat i de la submissió.
No hi ha violència estructural aquí i ara. Si em permeteu la comparació: la grip A és una epidèmia que mata a gent. Però...no és tan quotidià emmalaltir a causa d’aquest nou virus i, en l’infortuni de patir-la, només morirà l’avi que busca els anticossos perduts vint anys enrere, el malalt crònic molt fumut o el pobre miserable que veu un refredat com un assassí despietat. És a dir, una epidèmia és una malaltia que es propaga durant un cert temps per un país, afectant simultàniament a un gran número de persones. Però tot té la seva explicació, els seus condicionants i peculiaritats.
La violència de gènere és una epidèmia perpetua, amb etapes de major i menor intensitat, provocada pel pòsit de neandertalitat humana palesa en molts homínids del segle XXI. Ara bé, no és res estructural, sinó una suma de casos concrets, amb unes característiques i uns condicionants més o menys específics i estables. Una solució ideal seria un sistema a lo Minority Report, però al ser això impossible, per què no començar per l’educació? I no em refereixo a classes a pre-escolars a l’estil de: “No picaràs a les dones”, sinó a una educació encaminada a que no faci falta dir-ho, sinó que s’adoptin uns valors que abracin la no-violència com una cosa natural. En aquest cas, es podria obrir el debat de si fer per una banda això, la conscienciació inicial i, per altra, la repressió final. O sigui, el càstig de pena de mort, castració i tortura perpetua (que no cadena) per als violadors i assassins més perillosos, reincidents i sanguinaris. D’aquesta manera –moral o no- (tan sols plantejo el debat) s’atacarien els dos fronts, la línia temporal present-futur.***
L’any passat es van registrar 400 denúncies diàries per violència de gènere. Tal cosa fou considerada per la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, com un “motiu d’esperança”, ja que hi ha menys por a denunciar a l’agressor. Tot i això, de les 47 víctimes mortals per violència de gènere d’enguany, menys d’un 30% havia presentat denúncia. El que passa és que les dades enganyen. Quan la situació és molt difícil és quan no es denúncia i és quan sovint desemboca en una mort violenta, mentre que, d’altra banda, augmenten les denúncies per minúcies. Es denúncia més, i això és bo, però a vegades no es fa quan toca. Tot i això, la violència de gènere és més o menys la mateixa; aquesta epidèmia de casos particulars amb uns paràmetres identificables en major o menor mesura.
*** La majoria de gent, en llegir aquesta proposta de debat, es posarà les mans al cap. Pena de mort (...) AAAAARRGHHHH, no, per Déu. No està socialment ni moralment acceptat, però la hipocresia sí que està acceptada i és abundant, ja que un 90% dels que es posaran les mans al cap no han dubtat ni un segon en posar els dits al teclat per tal de justificar i alabar les venjances de Lisbeth Salander
P.S: Em sap greu no posar fotos i fer l'escrit més amè, però els temes proposats no donen per més, apart de posar quatre imatges "random" d'atrocitats, completament gratuïtes/merament decoratives i perturbadores del missatge.
La Lisbeth Salander de l'adaptació cinematogràfica, *Noomi Rapace. Posa més aviat compungida o turmentada. Faccions felines, el cabell tapa un ull com si fos una emo, tan de moda, però la seva estètica s'adiu més als cànons punks i gòtics.Mitja cara visible, l'altra meitat fosca. Ressonàncies de Jeckill & Hyde.
*(El pare de l'actriu era un cantaor de flamenc!)
Víctor Albadalejo Jové:
Estem davant d'un cas de venjança que pot semblar simpàtic per la càrrega moralitzant que comporta el mètode que Lisbeth utilitza. Ara, l'acció no té perquè ser moralment acceptable per molt moralitzant que sigui la seva finalitat. He hagut de consultar la paraula 'moral' a un parell de diccionaris. D'entrada, hauria dit que no, que no és moral, i ho hauria dit per la meva concepció de moral. Per mi, aquest terme és essencialment religiós en origen, i ho segueix sent en el seu desenvolupament històric. Es tractaria, doncs, de l'adequació del mètode de Salander a la doctrina. No hi ha resposta més tancada, aleshores. És moral l'avortament? Per qui es guii pel fil històric de la moral amb una certa coherència, no, i punt. 'Poseu l'altra galta'. I el mètode emprat és una mica bèstia com per respondre únicament a voluntats pedagògiques.
Però la nostra acció pot canviar el sentit d'una paraula. O, millor, podem manllevar una paraula ancorada per posar-la al servei del nostra criteri, potser pervertint-la (de perversió va la cosa, no?). Li direm moral a partir d'ara a allò que trobem bé, i immoral a allò que trobem malament; el nostre judici proveirà. Bé que deurien existir impressions abans que el mastodont eclesiàstic vingués a assentar càtedra.
Vaig començar a parlar sobre el tema abans de pensar-hi, amb una amiga del grup al ferrocarril. (Per cert, que l'amiga s'ha tenyit corporativament...Major dedicació no la trobareu).
La conversa ens va dur a parlar de justícia. Hi ha qui ha volgut veure en la trilogia larssoniana una acerada crítica al sistema nòrdic. Paradigma institucional de la higiene democràtica i el progrés per molts, es presenta aquí com un pantà pestil.lent de corrupció i mals usos del poder. La protagonista, desconfiada, decideix prendre's la justícia per la seva mà. Veig el càstig com una llei del talió simbòlica, metàforica, i per tant, descafeïnada: empremta exterior per emprenta interior.
Aquesta noia, la Lisbeth Salander, ha exercit una venjança molt personal. No tenia cap dret a envair la pell d'algú, però vés a saber si el dret l'hagués emparada d'haver-hi recorregut; segurament no. Si per principis no creiem en la justícia estatal (continuarà)
Coda: Hi ha hagut barbacoa a casa. Ara cau la nit, però les torrades amb all em fan inassequible a qualsevol Tepes que es volgués fer un bloody mary a costa de la meva salut. A més a més, els hemofílics - dedueixo- deuen ser un blanc més fàcil. Salut!
Andrea Ruiz Rull:
D’alguna manera a tothom els cau bé la Lisbeth Salander, convertida en una heroïna solitària (i molt individualista) que és tan antisocial com moral. Una moral pròpia, una idea particular i personal de justícia a la què s’atenen tots els seus actes. Lawrence Kohlberg parlava del nivell postconvencional de desenvolupament moral on, superats els nivells preconvencional i convencional -que premien la obediència i la cerca d’acceptació en el grup-, la moral és una creació personal i pròpia que pot trascendir les obligacions legals.
Per la Lisbeth, la justícia no serà mai de fiar i mai farà honor al seu nom. Personalment, trobo que el seu acte de venjança no és desmesurat i que castiga el seu agressor sexual de per vida, amb una pena que resulta justament eficaç. Em ve al cap el cas del segon violador de l’Eixample, Alejandro Martínez Singul, que ha tornat a reincidir desde que va sortir de la presó el 2007, on havia passat 16 anys per una desena de violacions. Un any i esqueix a la presó per cada violació contra una dona? No em sembla ni just ni eficaç.
D’una persona a qui les autoritats han maltractat des de ben petita, n’és d’esperar que es prengui la justícia per la seva mà. Així va ser en les petites comunitats preagràries abans que sorgissin lleis i sistemes jurídics. Ara és l’Estat qui s’adjudica la potestat repressora i disciplinaria, en raó de l’ordre social al que tots estem doblegats. La moral i la justícia venen dictades per lleis i sancions i, en el sistema jurídic continental sobretot, tots els casos venen a ser iguals i sense particularitat pel que fa a la pena consequent.
Em comentava una dona que a qualsevol víctima d’una agressió sexual li agradaria fer el què va fer la Lisbeth.
Silvia Plana i Subirana:
La Lisbeth Salander “feia pinta de sortir d’una orgia d’una setmana en companyia d’una banda de heavy metal” (45). Així descriu Stieg Larsson a la protagonista en el llibre Els homes que no estimaves les dones. Es aracteritza per un aspecte rebel, fora del comú: pàl·lida, molt prima, nombrosos pírcings i tatuatges i una vestimenta extravagant i discordant amb els cànons actuals.
A aquest aspecte físic particular cal sumar-hi que provenia d’una família amb problemes, fet pel qual des dels dotze anys havia estat tutelada pels serveis socials i psiquiàtrics. “En resum, la Lisbeth Salander era d’allò més complicada de tractar” (176). Durant la seva adolescència va ser detinguda en quatre ocasions per problemes amb l’alcohol i les drogues. “El seu dossier estava farcit de termes com ara ” (178).
El problema que em disposo a tractar comença quan el seu nou tutor, Bjurman, s’aprofita d’ella, amenaçant-la en no donar-li diners si no satisfà els seus desitjos sexuals: “Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu. Si causes problemes, et puc tancar en una institució la resta de la teva vida. T’agradaria això?”. L’advocat, va continuar les seves amenaces: “No crec que sigui una bona idea que expliquis a ningú els nostres jocs. Pensa-hi… qui et creuria? Aquest documents afirmen que ets non compos mentis, és a dir: mentalment incompetent. Seria la teva paraula contra la meva. Quina creus que tindria més credibilitat?” (246). És a dir, que en aquest moment la Lisbeth Salander es trobava en una disjuntiva perquè no confiava en denunciar si de totes maneres no s’havien de creure les seves paraules, ja que per a ella, que tenia un coneixement precari de la llei, no tenia confiança en la policia: “Per a ella, la policia era una força hostil que al llarg dels anys l’havia anat detenint o humiliant” (251).
La segona violació va tenir lloc de manera molt més salvatge. “Li va clavar un mastegot […] la va subjectar per l’espatlla i la va llençar sobre el llit. […] Aleshores va sentir un dolor lacerant quan ell li va introduir alguna cosa pel cul” (275). Aquesta demencial violència li va provocar dolors físics i psicològics durant molt temps. Per fortuna, havia gravat l’escena mitjançant una càmera oculta. I aleshores es va disposar a venjar-se.
La Lisbeth Salander va prendre’s la justícia per la seva pròpia mà. “Li va encastar la porra elèctrica a l’aixella esquerra per disparar-li 75.000 volts. Quan les cames de l’advocat van començar a fer figa, ella el va agafar i va fer servir totes les seves forces per empenye’l cap al llit” (281). Després de lligar-lo i infringir-li les mateixes denigracions i agressions que ella havia patit dies abans, va obligar-lo a mirar el DVD que contenia les imatges gravades: “En aquest vídeo surts violant una noia de 24 anys psíquicament discapacitada de la qual ets el tutor legal […] Tothom que vegi aquest vídeo que no ets simplement un pervertit, sinó també un sádic desequilibrat” (285).
Després de tot això, li va exposar les condicions necessàries perquè aquest vídeo no sortís a la llum. Li va demanar ser la única persona amb accés al seu compte corrent, que no es posés mai més en contacte amb ella, que lliurés un informe positiu anual a la Comissió d’Assumptes Tutleras i que, passat un temps, iniciés els tràmits al tribunal de primera instància perquè es revoqués la seva declaració d’incapacitació.
És a dir, que la Lisbeth es va servir d’haver patit un atac brutal per aconseguir allò que més anhelava: deixar de dependre dels serveis socials suecs i no haver de tenir un tutor per sempre que es fes càrrec de la seva vida.
A l’hora de qüestionar la moralitat d’aquesta acció, cal tenir en compte que ella prové d’un ambient desestructurat, que ha patit nombrosos atacs físics i sexuals al llarg de la seva vida, que no ha tingut mai una educació adecuada. Si bé és cert que podria haver denunciat el tutor la primera vegada, també ho és que seria la paraula d’una dement contra la d’un advocat de prestigi, que ella ja no tenia fe en els cossos de seguretat i que, per tant, era més lògic prendre’s la justícia pel seu compte i així aconseguir el seu objectiu de ser independent.
Bjurman va resultar ser un pervertit malvat que s’aprofitava de les debilitats de la Lisbeth per treure’n profit sexual, de manera que és moral que la noia es defensés i intentés que no es repetís més. Per tots és ben sabut que la justícia té nombrosos buits i que a vegades no l’encerta, i si això se li suma la poca fe que la Salander hi té i el rencor que deixa unes violacions com les sofertes, es comprèn absolutament i, fins i tot es pot considerar moral, la venjança.
LARSSON, Stieg. Els homes que no estimaven les dones. Barcelona: Columna, 2009.
Oriol Bosch Noguer
La venganza es algo natural relativo a los instintos del ser humano. Algo más antiguo que la vida misma, pues ya en el Génesis es un importante leitmotiv y la relación causa-efecto entre pecado y castigo es por lo menos perfecta.
El Estado de derecho es el Dios contemporáneo por excelencia, el árbitro y castigador de pecados. El vengador más o menos eficaz y justo.
El malhechor actúa y la Justicia reaccionará, mientras la víctima espera posando la otra mejilla. Sin embargo, hay casos en que la víctima quiere un ojo y un diente del cazador. Desea cazarlo. Éste es el caso de Lisbeth Salander, nuestra querida antihéroe -si bien Blomkvist sería el típico héroe-.
Ella es una joven arisca e individualista, con un pasado tormentoso, talento innato e ideas claras. Ella hace el mal a menudo, pero a fin de bien o por lo menos justificadamente. Sino, la justificamos nosotros, porque es la dulce Lisbeth, la que sin pizca alguna de dulzura puede resultar extrañamente empalagosa y peligrosamente cariñosa. Atractiva, misteriosa, libre y carismática.Podría considerarse “el buen mal”, la seducción del enorme potencial del “con un par”.
El tutor de Salander, Nils Bjurman, encuentra en Lisbeth el blanco perfecto para cometer impunemente sus vómitos gramaticales y sus salvajes actos; para gozar con su enfermizo sadismo. Él controla su dinero y su “libertad”, así que pasa a ser su putita. Las prostitutas le desagradan, no es suficiente satisfacer sus locas fantasías con “actrices”. Quiere que sea real.
Se aprovecha vilmente de Lisbeth y la viola de manera absolutamente macabra. La desazón y crueldad de las violaciones son vengadas por la joven que -por sorpresa de Bjurman-, no es una perturbada indefensa. Contraataca, lo tortura violándolo y tatuando su cuerpo con la cruda realidad. Además, la lista Lisbeth se cubre las espaldas con la amenaza de publicar el vídeo de la violación por parte del ahora violado. Así, sacia su sed de venganza y consigue su libertad, aunque sobre todo, adquiere la mejor justicia posible por su mano.
La venganza de Lisbeth es cruda y perfecta. Castiga al pecador. ¿Es moral? Sí. El problema no es si es moral o no. El problema radica en la propia venganza, que engendra más venganza.
Expongo el siguiente esquema:
--> X
--> X+Y
--> XXYY
Bjurman comete la atrocidad “X” y Lisbeth se venga duramente: “X+Y”. Deja al abogado muerto en vida, lo reduce a cenizas. La vida de éste deja de tener sentido más allá de idear un plan para matar a su verdugo. La justicia no castigará a Lisbeth, pues más culpable es él, y así lo demuestra el vídeo. Le queda el "XXYY", la muerte de Salander como única satisfacción terrenal.
¿Moral? Por supuesto. El cerdo sádico violador se lo merece. Aún puede dar gracias que el vídeo no sea publicado.
