Exercici 4. Comentari sobre violència i esport

Sílvia Plana i Subirana

La asociación de la violencia y el deporte se puede hacer desde diferentes perspectivas: la violencia desencadenada por el deporte (tanto dentro del propio deporte como entre los aficionados) o cuando la violencia o agresión es entendida como un deporte.

• Zidane golpea con su cabeza a Materazzi en el Mundial del 2006 como respuesta a una agresión verbal del italiano.
• Aitor Zabaleta, seguidor de la Real Sociedad, murió en 1998 apuñalado por un miembro del grupo Bastión (Frenta Atlético) cuando asistía al partido entre su equipo y el Atlético de Madrid.
• Tras su retirada del boxeo, al más grande de todos los tiempos, Muhammad Ali, se le desarrolló poco a poco la enfermedad de Parkinson, potenciado por los golpes que recibió durante sus peleas.

Todos estos son casos sobradamente conocidos en el mundo del deporte. A nadie se le escapa que, en muchas ocasiones, el deporte implica, aunque sea indirectamente, situaciones de violencia. Personalmente, opino que el factor de la masculinidad y la hombría desemboca en agresiones dentro y fuera de los ámbitos deportivos. Si pierdes, eres menos hombre, o al menos así te sientes, por lo tanto, no puedes perder o, en caso de que así fuere, grita, suda y, si hace falta, agrede para demostrar que todavía eres un macho. Porque la ley del macho dominante, impera todavía dentro de nuestra sociedad “civilizada”.

Lo mismo pasa con los aficionados, conciben a los seguidores de otros grupos como enemigos en su territorio, por lo que deben demostrar en casa de quién están, a veces, haciendo uso de la violencia. Quizás les parece obvio que si ganan una pelea su equipo será mejor que el de su adversario, aunque no estoy segura de lo que pasa por sus mentes obcecadas.

Y, para terminar, recuerdo que de pequeña le preguntaba a mis padres porqué pegarse, si era algo que yo no debía hacer, se consideraba un deporte y salía por la televisión. Hoy en día, a título absolutamente personal, me parece increíble e inimaginable que haya personas capaces de dejarse golpear la cabeza, así como darle también a la del contrincante, a cambio de dinero, fama o simplemente gozo deportista. Intento abrir mi mente, de modo que sí alguien me puede dar un buen motivo, aquí estoy esperándolo agradecida.

A modo de conclusión, añadir que la violencia en el deporte no es más que un reflejo de la violencia de la sociedad, la violencia inseparable que acompaña al ser humano en su más pura esencia.

Andrea Ruiz Rull:

La violencia s’ha associat al futbol des dels seus origens a Anglaterra el segle XIII. Als partits medievals hi participaven centenars de jugadors, i eren bàsicament camps de batalla entre els joves dels pobles i ciutats rivals que amb freqüència els servien d’excusa per solucionar disputes familiars o disvaninences personals. Els jocs aleshores tenien molt poques regles i encara no s’havia definit el codi que portaria al futbol com el coneixem ara. Un exemple de codi violent era l’anomenat futbol de carnaval, que per aquesta característica va ser prohibit a Anglaterra durant 500 anys.

El futbol que arriba a l’Europa continental als inicis del segle XIX, però, ja era esport molt més diciplinat. Tot i així, a Anglaterra la violència ha seguit anant-li de la mà amb molt poques excepcions (com ara la dècada que segueix a la 2ª Guerra Mundial). Els coneguts hooligans sorgeixen com a fenòmen als anys 60’ lligat amb la retransmissió televisada dels partits de futbol. La classe treballadora s’alia amb el joc. En altres països els factors històrics, culturals i polítics portarien a la violència relativa al futbol altres sectors de la societat, com ara el sectarisme religiós a Escòcia o els nacionalismes a Espanya.

La pel·lícula Green Street Hooligans és un molt bon retrat de la natura de l’enfrontament entre grups seguidors de diferents equips de futbol a Anglaterra. L’afició es converteix en la familia, l’amistat, i porta lligats codis de germanor i honor inquebrantables que floreixen quan, en el sí d’un partit o en els carrers, s’enfronten bàndols adversaris. Aquest bàndols tenen també noms i banderes, història i reputació, líders i símbols, i porten a pensar per aquests codis i per la pura viòlencia de què sovint fan gala en gangs o bandes delinquents. Però els hooligans no són gangs, no fan crim organitzat ni assassinen. El grup fa pinya sota un motiu comú, l’equip de futbol, i en el joc sembla que troben la via d’escapament de la rutina i l’aborriment del dia a dia. La violència que practiquen és el punt àlgid d’aquesta via, i les lluites seran fins i tot premeditades i amb data i lloc on dur-se a terme. La lluita com a evasió és present a The fight club, també. Els hooligans hi han afegit un equip amb el que emocionar-se i sofrir, una raó de reunir-se amb amics que tenen la mateixa passió i de cantar ebris als bars l’himne del seu club. Una manera de forjar-se una identitat i de reivindicar-se a la societat.

Víctor Albadalejo i Jové

Podria existir un esport que no dugués implícita una component de violència?

Tot esport ajuda a canalitzar-la, però per aconseguir-ho n’ha de tenir, ni que sigui una mica.

Pot, o ser la llavor que apaivagui els individus famolencs – més encara per l’influx de la massa-, o el brou de cultiu que els exalti.

En alguns esports o modalitats esportives, la violència està molt refinada. La marxa o el contrarrellotge, per exemple, situen l’oponent una mica lluny de l’autèntic objectiu, la superació personal. Si no hi ha confrontació, no hi ha identificació i no hi ha violència. És com estudiar per un examen, tan plàcid i tan costós. Potser per defugir aquest avorriment que és el camí personal, hi ha estudiants que veuen bé preparar-se en grup.

Quan penso en episodis de violència en l’esport, els que he esmentat no s’hi troben, per tant. Per part dels competidors, és difícil i també per part del públic. El ciclisme en conjunt, excepte en les rectes finals, també ofereix aquesta tranquilitat. Els seguidors hi van empesos per la proximitat geogràfica o per l’amor a un determinat ciclista, poques vegades per l’odi a la resta. D’altres s’adormen plàcidament al sofà…Coincidirem que l’adrenalina no està en auge, en aquest esport. (Rajoy no confessa sinó afirma que li agrada, i queda bé, i li va a mida. No sé si ho diria de la boxa).

El velocista, el corredor de l’sprint final, no marca per mi la diferencia. No aconsegueix erigir-se en heroi moltes vegades perquè com a molt es distancia de la massa, no d’un o altre component. A més, la càmera està a la meta i la distància que treu als altres no s’aprecia prou.

El que ocupa les primeres planes, l’esport rei aquí a Europa, és el futbol. Ell sí ha aconseguit reunir tots els ingredients de l’èpica. I és un nexe d’unió entre l’Espanya antiga i la menys antiga. Els futbolistes que anuncien calçotets – s’intueix l’arma- surten amb les models, les guapes del nostre temps, actualitzant així el folclore que atribuïa aquest rol als toreros en aquestes contrades.

Puyol, l’Hèrcules o el nan amb mala llet, pelut, del Senyor dels Anells. O Conan, el bàrbar nostrat de la Pobla. Cada posició, una estètica i un caràcter. El porter Valdés ho sembla de discoteca. Stòitxkov, anys enrere, la testosterona feta davanter que venia a revigoritzar el català, estèril de seny. Èpica per tot arreu. Montalbán ho escrigué: El Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya. Els déus, els presidents, fan política o negocis. Laporta, per exemple, té voluntat d’imposar límits sobre un esport agressiu com el futbol. La violència, mesurada, i al camp. Els Boixos violents, fora el temple, amb les paradetes. Guardiola, pare de Messi i Bojan, els inculca la intel.ligència i el terreny de joc els forjarà i proveïra d’hormona, la que li sobrava a Eto’o. Tenim ara una versió romàntica-Unesco de Barça, però mai exempta d’èpica. Baralles per imitar-los a les consoles.

El relat del futbol enganxa a milers de seguidors. És un relat ideal per ser televisat, ni massa curt, ni massa llarg. Però de vegades falta olorar la suor. Els aficionats poden anar a cridar al bar-penya (el cambrer acostuma a estar aquests dies d’un intractable que només perdonen els assidus/es), o al camp. A Amsterdam, es diu Amsterdam Arena, com allò dels romans.

Em sembla que els esports que posen en circulació una certa violència amb el concurs de les masses tenen llarga vida. Hi ha qui podria entendre que quant més sofisticada és una pràctica, menys violència genera, perquè activa l’intel.lecte en el seu decurs. Potser l’esport no es pot sofisticar més, ja. Seria una altra cosa. En el fons, l’esport és maco; el problema som nosaltres. Què pesa més, la pilota de tenis o el crit tanato-eròtic del tenista? Què desenfrena més, el gol o la litrona que l’ha precedit?

Els jugadors, acolorits, dibuixen un ball i la pilota al final és moltes vegades imperceptible, o només com un pèndol. Massa pilotes hi ha.

Oriol Bosch Noguer

El deporte es una actividad, una situación motriz sujeta a reglas que definen una competición, una rivalidad para conseguir el triunfo.

Los conflictos no resueltos, frustración e insatisfacción son el trampolín idóneo para una piscina vacía: el agujero de la agresión y la violencia. El instinto se ocupa de vendar los ojos a la razón y el cuerpo animal se ocupa de lo demás. El deporte es una especie de válvula de escape de las tensiones reprimidas, de los instintos acallados, aunque la competitividad se debe ejercer desde y hacia la deportividad; un control de las normas y racionalidad de los impulsos agresivos. En el fútbol, los jugadores que cometen agresión son expulsados. Hay entradas duras, pero la intención de éstas es robar el balón. Sin embargo, hay agresiones en toda regla, que vienen de la rabia hacia el otro o del enfado con uno mismo.

El famoso cabezazo de Zidane a Materazzi fue porque el francés no aguantaba más las provocaciones verbales del italiano.

Otro caso es la agresión de Pepe a Casquero. El defensa del Real Madrid provoca penalti y luego patea y agrede repetidamente al caído. ¿Será por qué está rabioso de no haber metido la pierna un segundo antes? ¿Será por qué seguramente por su culpa perderán el partido?

También el público es un actor importante. En los deportes con gran afluencia de público se produce un efecto de “masa”. El encontrarse dentro de una muchedumbre provoca que los espectadores pierdan su sentido de responsabilidad en tanto que ente individual. Podríamos hablar en ocasiones del necio hombre-masa de Ortega y Gasset, así como del alma colectiva de las multitudes según Gabriel Tarde. No es de extrañar que en los regímenes políticos dictatoriales se utilice el fútbol como medio de control y descarga de la cólera reprimida de la población.

En este apartado es destacable mencionar a los hooligans. Fanatismo total entorno a un club, al que se le suman intereses ajenos al deporte, ideales y concepciones que incitan a la violencia y a la tolerancia 0 frente a los fans del equipo rival. Son expertos en canalizar sus frustraciones e instintos en violencia y en elaborar un discurso vacío a favor de su equipo, lleno de ciega admiración y sin posibilidad de rechistar ni discutir. De todos modos, en medio de la complejidad de la sociedad y el deporte, el fenómeno hooligan apenas tiene sentido. Se los margina y sus actos violentos se reducen básicamente a las celebraciones etílicas.

En el deporte es necesaria la agresividad para desarrollar la actividad. La agresividad natural se transforma en energía y dinamismo, y en los deportes grupales profesionales la competencia trae consigo una mayor agresividad, que solamente en casos puntuales desemboca en violencia. Incluso esto puede llevar a la floración irracional de prejuicios raciales/nacionales y llegar a disputas de un más alto nivel, pero no es ni mucho menos común. Normalmente las situaciones violentas son faltas/infracciones que responden a la naturaleza del deporte o pequeñas trifulcas entre jugadores, al estilo de “no me toques, cállate, eso era falta c*****, etc.”

El deporte –tanto fuera como dentro del campo- no es ni genera una espiral de violencia. Es un entretenimiento, un espectáculo sujeto a normas que en situaciones aisladas puede contener algún acto violento debido a la mala o contaminada canalización de la agresividad y rivalidad. Aunque, repito, solamente de manera excepcional. No estamos hablando del circo romano ni de combates a muerte. Más violencia habría si no existiera el deporte. Podéis estar seguros.