Sílvia Plana i Subirana
La controvèrsia al voltant del personatge de la Lisbeth Salander és notable. Seguidors i detractors, admiració i rebuig. Si hagués de trobar el meu racó entre ells, segurament estaria més a prop d’aquells que se senten atrets per l’obscur personatge, d’aire gòtic i caràcter fred, gèlid.
En ella veig una dona forta, capaç de superar el llastre d’una infància dura i cruel, contrària als valors de la societat actual, allunyada d’estereotips, amb el coratge per prendre’s la justícia pel seu propi compte sense temer represàlies, sense compromís, vivint el sexe com a intercanvi de plaer, lluny de llaços sentimentals. A més, posseeix una intel·ligència privilegiada, una enorme capacitat analítica i explorativa i, així com un do per a les noves tecnologies. Personalment, la majoria d’aquests trets els veig com a qualitats admirables en una dona del món actual, i més en una dona jove que ha tingut una vida complicada, d’abús en abús i de psiquiatra en psiquiatra. És un clar exemple d’antivictimisme, oposat al cànon de fèmina dèbil i delicada de les dècades passades.
Però els traumes no desapareixen, en el seu caràcter s’hi troben trets autistes, la incapacitat d’establir vincles emocionals o de compromís, alhora la nul·la capacitat de relacionar-se amb les altres persones. És a dir, es tracta d’un personatge antisocial.
Surfeando por la red, he trobat una frase que defineix exactament la impressió que em transmet la Lisbeth Salander: “És emocionalment estèril. Fa possible la venjança però és incapaç de proporcionar felicitat”.
Per acabar, l’autor va afirmar que el personatge de la Lisbeth va sorgir preguntant-se: “Com sería Pippi Calzaslargas si hagués crescut en la societat actual?”. Doncs el resultat és una noia fora del comú, conflictiva, antisocial, allunyada del paper de víctima indefensa, venjativa i amb destells autistes. A la vegada, té un sentit de justícia arrelat, que defensa amb la seva pròpia força i intel·ligència.
Lisbeth Salander podria ser ben bé una protagonista de Tarantino (i de fet el director està intentant sortejar els complicats drets d’autor dels hereders de Larsson per fer un remake de la triologia, segurament molt més interessant que les ínsipides adaptacions cinematògrafiques que s’han afanyat a sortir com xurros). Heroïna anticonvencional i violenta venjadora de causes justes, Lisbeth simpatitzaria amb les noies de Death Proof amb una mica més d’extroversió i desgavell. Passa que Millenium dibuixa en Lisbeth un personatje més elaborat i amb un treballat background que fan d’ella un personatge més complex.
Crec que a la gran majoria de fans del llibre els agrada la Lisbeth. Fascinació per la diferència? Al cap i a la fi, l’estètica de Salander no ens resulta tan desconeguda ni tampoc la seva sexualitat, que se’ns presenta com a trencadora. Les seves accions són justificades per l’autor a raó d’un passat pertorbador que l’han dut a la seva agressivitat i incapacitat social. Tot i que Larsson vol mostrar que és capaç d’enamorar-se i estimar els pocs que arriben a significar quelcom en la seva vida, com ara la seva amant Miriam Wu, Lisbeth sofreix el fracàs de reprimir-se els sentiments. Aquest masoquisme suposa el contrapés a les qualitats que fan de Lisbeth una heroïna postmoderna: intel·ligentíssima, ésser una de les millors hackers del món, molt independent, diligent i metòdica, jove, hàbil en la lluita, feminista i justiciera.
El personatge enganxa perquè encarna un antiprototip de dona, que en realitat esdevé una figura femenina d’una atractiva androgínia amb privilegis que fins ara han pertangut a la masculinitat, com són la por al compromís, la supremacia amb l’electrònica i la venjança física. Agrada perquè el seu aspecte fràgil i dèbil enganya als que la fereixen i els fa rebre sorpresos la seva vendetta. Perquè, tot i ser víctima de la injusticia i la violencia dels homes, és una activa vengadora de les que són víctimes. Perquè viu al marge del que està reglat i aconsegueix tot el que es proposa, i se’n surt malgrat l’infortuni pel que ha passat.
I malgrat tot, segurament ningú voldria posar-se en la pell d’algú que fracassa en la seva relació amb els altres, algú a qui costa tant gaudir, confiar i establir lligams afectius i que, al capdavall, no sap com ser feliç. Crec que és aquesta agridolça combinació el que fa atractiu el personatge.
Víctor Albadalejo i Jové
Heroïna feminista del segle XXII. Com se les gasten, els de la professió. Enumero algunes qualitats que sí que li trobo, de les quals el graciós seria jutjar, evidentment, el revers: intel.ligent (continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada